Crisi de bitcoin?
"Aquesta criptomoneda encara està lluny de consolidar-se com a refugi estable, però els seus fonaments tècnics, la seva escassetat programada i la seva independència institucional la situen en una posició singular"
Bitcoin torna a ocupar titulars per la seva caiguda recent, un retrocés que alguns han interpretat de nou com l'inici de la fi de les criptomonedes. Però convé analitzar la situació amb perspectiva, particularment amb un actiu tan singular, tan diferent de la resta de l'univers cripto (altcoins i stablecoins).
Més que una “crisi” en sentit estricte, el que estem presenciant és una forta correcció des dels seus màxims (els 126.000 dòlars assolits el passat 6 d'octubre) enmig d'un context macroeconòmic profundament inestable, marcat per nivells històrics de deute públic i dèficits persistents. En aquest escenari, bitcoin podria sortir-ne reforçat. No es tracta en cap cas de ser “criptocreients”, sinó d'analitzar el fenomen amb distància i rigor.
La dimensió de l'endeutament públic en moltes economies avançades és avui dia difícilment sostenible. Itàlia arriba a un 138,3% del PIB; França, al voltant del 115,8%; i Bèlgica, aproximadament, el 106,2%. A aquestes xifres europees s'hi suma el cas dels Estats Units, el deute públic del qual supera els 36,5 bilions de dòlars, al voltant del 125% del seu PIB.
Aquests nivells, que fa dècades haurien provocat alarma immediata, semblen haver-se normalitzat, però les seves conseqüències continuen sent profundes: menor marge fiscal, pressió sobre la despesa pública, risc de pujades impositives i vulnerabilitat davant tensions financeres globals.
En aquest context, bitcoin guanya. No perquè estigui destinat a substituir les monedes nacionals ni perquè representi un sistema perfecte, sinó perquè opera amb una lògica diferent: no depèn de governs altament endeutats ni de bancs centrals que poden expandir la base monetària segons convingui.
La seva oferta limitada i el seu funcionament descentralitzat el converteixen en un actiu difícil de manipular des del poder polític. Precisament per això, i encara que avui la seva volatilitat sigui excessiva per considerar-lo un autèntic actiu de reserva —com sí que ho és l'or—, no és desgavellat pensar que amb el temps i la maduració del mercat podria acabar exercint aquesta funció, amb totes les seves peculiaritats.
Això no vol dir ignorar els factors conjunturals que expliquen la caiguda recent del seu preu. La incertesa monetària als Estats Units, les tensions geopolítiques, la reducció de liquiditat global, les vendes massives de posicions apalancades i els moviments de grans tenidors (les anomenades “balenes”) han amplificat un retrocés que, en gran part, respon a dinàmiques financeres comunes a altres actius de risc.
Però aquests episodis no invaliden els fonaments a llarg termini, de la mateixa manera que les fluctuacions borsàries no determinen la desaparició d'un sector econòmic.
El que realment és rellevant és que la fragilitat de les monedes fiat —no ja hipotètica, sinó explícita en els seus nivells de deute— obre un espai per a actius alternatius que no depenguin de la solvència estatal. Bitcoin encara està lluny de consolidar-se com a refugi estable, però els seus fonaments tècnics, la seva escassetat programada i la seva independència institucional el situen en una posició singular.
La seva volatilitat és encara una barrera important, però no necessàriament permanent: altres actius, inclòs l'or, van travessar períodes d'enorme inestabilitat abans de consolidar-se com a reserves de valor universals.
La pregunta, en definitiva, no és si bitcoin està en crisi, sinó si les monedes fiduciàries podran evitar una crisi pròpia. I davant d'aquesta incertesa, no sorprèn que alguns vegin en bitcoin no una resposta definitiva, però sí una alternativa possible en un futur que es preveu més incert que mai.
