La tardor del patriarca
La macrocausa contra el nonagenari Jordi Pujol ha arribat per fi en aquesta freda tardor a l'Audiència Nacional, i ho fa amb la càrrega simbòlica d'un ajust històric: el declivi final de qui durant dècades va ser presentat com el pare moral de la Catalunya autonòmica
Ha trigat més d'11 anys, però la macrocausa contra el nonagenari Jordi Pujol i bona part de la seva família ha arribat per fi en aquesta freda tardor a l'Audiència Nacional.
Ho fa amb la càrrega simbòlica d'un ajust històric: el declivi final de qui durant dècades va ser presentat com el pare moral de la Catalunya autonòmica.
Un patriarca la figura del qual semblava immunitzada davant de qualsevol sospita acusatòria… fins que el 2014 la seva pròpia confessió sobre una fortuna oculta a Andorra va obrir una esquerda impossible de tancar malgrat els reiterats esforços de rehabilitació pública que hem presenciat els darrers anys per part dels seus.
La llarga instrucció —marcada per complexes investigacions financeres, recursos de les defenses i tot tipus de retards judicials absolutament impresentables— desemboca ara en un judici que s'allargarà fins al maig, amb més de 250 testimonis i unes peticions de pena especialment elevades.
La fiscalia sol·licita fins a nou anys de presó per a Pujol, gairebé 30 per al seu primogènit, 17 per a l'esposa d'aquest i entre vuit i 14 anys per a la resta dels fills. L'acusació sosté que l'expresident i la seva família (contra Marta Ferrusola, el procés penal es va extingir després de la seva defunció) van aixecar durant dècades una xarxa destinada a ocultar un notable patrimoni mitjançant societats pantalla i comissions irregulars.
Pujol, de 95 anys, ha estat obligat a afrontar el judici, encara que no des del banc dels acusats. El seu deteriorament cognitiu, acreditat pels forenses, ha portat el tribunal a permetre que assisteixi i declari per videoconferència des del seu domicili.
Però la seva absència física no resta força a la imatge del naufragi d'un clan familiar, ara només els nets de l'avi Florenci, compareixent davant la justícia pels assumptes econòmics que durant anys van ser un secret a veus.
La referència literària del títol, El tardor del patriarca, no és gratuïta. No es tracta de comparar l'expresident amb el cabdill imaginat per García Márquez, però sí de subratllar un paral·lelisme evident: l'ensorrament d'un ídol que va construir la seva autoritat sobre una moral inqüestionable i una identificació gairebé orgànica entre la figura del mandatari i la identitat del país.
Quan aquest vincle es va trencar, va emergir una realitat menys èpica: la fragilitat d'un sistema polític que va confondre institució, partit i família.
Malgrat això, els seus hereus separatistes s'esforcen per intentar esmorteir el cop. Ahir, Josep Rius, portaveu de Junts, va denunciar que Pujol era víctima d'un “atac polític”, en venjança pel procés, un atac contra el seu llegat, un argument que pretén reduir una dècada d'investigacions, documents bancaris i testimonis judicials a una xusca operació policial d'Estat contra el sobiranisme.
La complexitat de les operacions financeres i la magnitud de les penes sol·licitades fan difícil sostenir que tot es degui a una persecució política. Quan els indicis de delicte són més que evidents, assenyalar la persecució continua sent la sortida més còmoda.
El que està en joc és el tancament d'un cicle històric: el d'un sistema de poder basat en lleialtats personals, en el solapament entre partit, Generalitat i família, i en la convicció que alguns quedaven fora de l'abast de l'escrutini.
La tardor del patriarca simbolitza no només la caiguda d'un dirigent, sinó l'ensorrament d'una hegemonia, la del nacionalisme conservador, que durant dècades es va creure imbatible. I, malgrat les protestes de Junts, aquesta tardor no l'ha portada l'Estat espanyol. L'ha portada el mateix pujolisme.
