De la passió a la brisa; del motor al fil; de la frontalitat a l’ornament. Carles Tusquets i Jaume Guardiola són el passat fructífer i el futur incert del Barça.
Tusquets, president de Mediolanum Espanya, va gestionar la Comissió Econòmica del FC Barcelona, un organisme consultiu, fins a la sortida de Bartomeu i l’arribada del segon mandat de Laporta. Conjuga els diners del futbol; coneix el terreny d’un club actualment ofegat per un deute de 3.000 milions d’euros, amb els interessos gloriosos que s’emporta Goldman Sachs.
Per la seva banda, Jaume Guardiola, incrustat en el més alt de la candidatura de Víctor Font a la presidència del club, també sap llatí, però a l’ex-CEO del Banc Sabadell li van créixer els nans abans de deixar aquell càrrec, el 2020 --molt abans de l’OPA--, amb 13 anys al lloc i una gran caiguda del valor de l’acció revelada aleshores.
Els números de Laporta són el cant inconsolable dels seus dolors secrets. Les seves paraules tenen un ritornello suficient i les seves promeses, la melangia necessària. I no és estrany davant d’un balanç de fallida en què només se salva la marca després de les vendes d’actius del passat --les palanques--, ingressos perduts a futur.
Guardiola promet salvar-nos de la crema, després del gurú laportià, el professor de la Universitat de Columbia, Sala i Martín, amb la seva taula plena de models matemàtics, en un despatx adjunt, evitant la mirada dels compromissaris. Sala i Martín és el savi que va imposar al Fòrum de Davos el seu índex de creixement, desplaçant els models de creixement sostingut i lluita contra la pobresa del brillant Jeffrey Sachs i del mag del MIT, Michael Porter. Aquí queda això.
Però orientar economies no és el mateix que enfrontar-se al declivi del Barça.
Tusquets i Guardiola expressen dues etapes en l’anàlisi del balanç del club. Tusquets estableix un hipotètic paral·lel salvador amb el model del Bayern, recolzat per la Triple A --Adidas, Audi i Allianz-- inaplicable en el cas català per absència de motors que no siguin La Caixa de Isidre Fainé. Guardiola és un secant; com a fill d’un dels primers socis històrics del Barça actua de remei a les aspiracions de Font.
Tots dos han estat presidents del Cercle d’Economia: Tusquets en el moment de màxima influència del prestigiós fòrum d’opinió i Guardiola en la fosca pèrdua de pes de la institució, assetjada per la seva complicitat amb el sobiranisme destructor.
Tusquets i Guardiola són dos models. El primer, banquer de família, reinventat com a alt directiu en un grup multinacional; el segon, renovat al Sabadell sota la pàtina protectora de Pep Oliu, el nostre més contrastat minesoto.
Tusquets, joia de la societat civil centrífuga; Guardiola, protegit per l’endogàmia centrípeta. Són l’esforç i l’elenc; el renaixement i la província; la invenció i el màrqueting; el cognom i el dandi; la il·lustració i l’encomi; l’aventura i el marge. Expressen dues formes d’entendre el noble art de la pilota i els seus diners; representen dues burgesies costat a costat.
