“O em mata, o me'n vaig, però això s'ha acabat”. Són les dues de la matinada d'un dilluns festiu i, evidentment, no verbalitzo aquest pensament, encara que hagi estat el més lúcid que ha creuat la meva ment en anys.

Portem hores embolicats en una discussió que no sé com ha començat, però em fa mal tot el cos de plorar i tremolar. Suposo que alguna cosa hauré dit o deixat de dir que haurà encès una metxa que cada dia s'encén amb una espurna més petita. Fa ja algun temps que he renunciat a la pau i a sentir-me protegida a casa.

Fa algun temps encara intentava encaixar en un motlle que canvia cada dia per evitar una confrontació que arriba igualment; ara una part de mi ha assumit que en algun moment hi haurà crits i plors i, fins i tot, he arribat a conformar-me que només sigui això.

Intento esbrinar per què se m'està cridant avui. És la discussió genèrica sobre si li he posat les banyes. Tots dos sabem que no és així, però és el més fàcil per generar una batalla campal en una parella i per intentar tenir ell raó: com que no existeixen proves d'unes no-banyes, estic desarmada.

Estic tirada al sofà, absolutament desquiciada i impotent; em creuo fugaçment amb el meu reflex a la finestra i aquesta boja no semblo jo. A ell li és igual quantes hores i dies hagi plorat i em subratlla com d'embogida estic, però aquesta vegada em surt de dins cridar-li que jo no sóc així i que això ho ha creat ell.

M'arrenca el mòbil de les mans i faig l'intent de recuperar-lo, però m'aparta amb un cop per sota el pit i em torna a enviar al sofà. Comença a remenar per totes les aplicacions fins que troba alguna cosa amb la qual creu que pot atacar i demostrar la seva tesi de les banyes: un amic de tota la vida ha proposat prendre unes cerveses en grup.

Corro al llit, m'intercepta: “On vas? No tens res a dir? Ets una puta nena mentidera que m'ha enfonsat la vida i a sobre et pensaves que em podies enganyar així”. Em deixa anar i tanca la porta d'un cop, ja fa temps que va aprendre que fer un forat a la fusta amb el puny, fa mal.

Obre la porta perquè em senti insultar millor, i apareix amb el meu telèfon a la mà. Em destapa, m'agafa el cap pels cabells i em torna a tirar contra el llit. Diu haver trobat proves de la meva inexistent infidelitat; em baixa el pijama i m'esgarrapa per dins: “Això és el que t'agrada que et faci aquest paio?”. Em deixa anar, em llença el mòbil amb tanta força com pot i se'n va a buscar un cigarret.

Gairebé com un reflex d'autodefensa, la meva ment s'abstreu durant uns segons i alguna cosa ho canvia tot. “O em mata, o me'n vaig, però això s'ha acabat”.

En realitat, no és la primera vegada que visualitzo l'escenari en què una companya de redacció escriu la notícia que faria créixer en un més la llista de feminicidis i em fa por adonar-me de com he normalitzat que, on abans hi havia somnis per complir en una vida que no s'havia d'acabar mai, ara la mort existeixi com a possibilitat. Em faig vergonya.

Com ha arribat fins aquí una nena que l'única vegada que va fer campana a l'institut va ser per pintar pancartes per a la manifestació del 8M? Amb la quantitat d'hores que he passat amb les meves amigues parlant sobre la violència de gènere, em vaig creure immune perquè vaig dibuixar un estereotip de víctima en què no encaixava, oblidant que l'únic patró és ser dona.

Torno a connectar amb la realitat: no ha deixat de cridar per tot el passadís i jo segueixo feta una bola al llit. Estic tremolant, sento unes pessigolles per tot el cos, em fa mal el cap de plorar i puc olorar les meves pròpies llàgrimes. El sento acostar-se, el meu cor torna a augmentar el pols i obro els ulls, el miro i veig el rostre de la crueltat.

M'arrenca els llençols de sobre i m'estira pels turmells; intento agafar-me a alguna cosa, però té prou força i el meu cap acaba picant contra el terra. Em llença unes claus al pit: “Si no vols estar en aquesta casa, agafes la porta i te'n vas”.

S'enduu la manta al menjador en silenci, sembla que ha donat la batalla per acabada. Torno al llit.

Penso en si aquesta nit apareixeran els mossos d'esquadra a la porta, de nou alertats pels veïns. Espero que no, perquè no tinc clar com actuaria. M'atreviria a dir-los la veritat aquesta vegada? I, llavors, què? Me n'aniria amb ells sense recollir les meves coses? On? No puc fer això, és obvi que m'ho trencaria tot i estic prou segura de mi mateixa com per saber que demà me'n vaig. Però l'alternativa seria dir-los que tot va bé. I si just ve l'agent que em va atendre quan fa menys d'una setmana em vaig presentar plorant passada la mitjanit per preguntar què passaria si presentava una denúncia? No podria mentir-li a ella.

Em quedo adormida pensant en tots els llocs on mai he estat i se m'encongeix el cor a l'Índia, a Egipte, a Almaty, a Berlín, a Madrid... Em cau l'última llàgrima que deixo anar aquella nit.

L'alarma sona aviat, cap a les vuit; ell segueix dormint al sofà. Al bany m'adono que m'ha sortit un blau a la cuixa, “un més, però aquest és l'últim”, penso. El seguiré tenint un mes més tard, quan em posi el biquini el primer dia de platja de la temporada. Ara no sóc capaç ni de somiar-ho, però en aquella foto estic a Sicília, amb un spritz a una mà i rient a riallades amb la meva millor amiga.

Em miro al mirall i em veig lletja, lletja de trista, apagada i cansada. Quan m'he posat així, amb el que jo brillava?

Em preparo un cafè i surto a la terrassa a fumar. Asseguda al banc de pedra estic tranquil·la i en pau per primera vegada en aquella casa, com si ja no hi fos. Miro cap a l'interior i en aquella paret buida del menjador ja no hi veig l'oportunitat de penjar unes fotos o posar una prestatgeria, només és un mur qualsevol, s'esvaeixen els plans que mai vaig arribar a apuntar al calendari de la cuina i elimino la nota mental de comprar cola per arreglar els imants trencats.

Fixo la mirada en els mobles de jardí que ens van regalar els meus avis, “que no se m'oblidi endur-me això”, i no puc evitar pensar en si s'hauran adonat. Quant els he fet patir? Hauré estat capaç de dissimular?

Veig la finestra del bany i recordo el meu reflex del mirall, obro el meu perfil d'Instagram i em poso a tirar avall buscant-me a mi mateixa. M'aturo en un post antic: porto mascareta, mig monyo tort i la resta dels cabells embullats pel vent, però els meus ulls tenen tanta vida. Estic a Romania amb les meves amigues, al peu de foto hi posa “estic aquí mentalment” i em pregunto profundament si, després de tot el que ha passat, podré tornar-hi, si elles m'ho permetran.

En realitat, sé que sí, estan desitjant que així sigui. En aquests anys, com més les he deixat anar, més fort m'han sostingut.

Torno al meu lloc. Ell segueix dormint i jo em poso a recollir totes les meves coses. Ho vaig guardant tot en bosses, motxilles, maletes i caixes i ho vaig apilant al costat de la porta. No ho faig amb especial sigil, m'és una mica igual que es desperti, total, en algun moment ho farà igualment. Això passa després d'una bona estona, amb la casa pràcticament buida:

- Què collons fas?

- Recollir les meves coses.

-Per què?

- Perquè me'n vaig i no vull haver de tornar a recollir-les un altre dia.

- Com? On vas?

- No t'incumbeix.

- Voldré saber on va la meva parella, no?

- No ho sóc.

- Això no ho decideixes tu sola.

- Sí.

Deixo de ser el centre d'atenció quan s'adona que no queda haixix, però torna després de la primera calada de cigarret per aguantar el mono fins que li respongui algun camell. Crida assegut al sofà, diu no sé què del que hem construït, de si em vull rendir, de si l'abandono, de si cal parlar i de com sóc de dolenta, nena i puta guilla.

M'és absolutament igual, no responc a gairebé res, més enllà de reafirmar la meva decisió a cada “De debò te'n vas?”, mentre segueixo guardant coses. En realitat, no m'és igual, dins tinc la por que se li'n vagi definitivament l'olla i no sé quanta estona podré mantenir la compostura. Pel que sembla, estic actuant força bé perquè crec que s'ha adonat que aquesta vegada va de debò; està fora de si, cridant per tota la casa, però en qüestió de mitja hora se'n va al bar i em deixa sola.

Començo a carregar les coses al cotxe i rebo un missatge de la meva millor amiga. Em proposa quedar aquella tarda i li comento que aniré a prendre el cafè a casa la meva mare i que s'hi apunti.

Passades les tres del migdia, amb el maleter fins dalt, veig la casa gairebé buida. Només m'he endut les meves coses, res del que és seu, ni del que és nostre, però no queden ni les forquilles, i m'adono finalment de el que tothom ja sabia, i és que el material és només una metàfora de tota la relació. En ambdós casos, ho havia proveït tot jo, intentant construir alguna cosa que potser mai va existir.

Torno a casa, allà m'esperen des que me'n vaig anar, però no sé com li explicaré això al meu germà.