Rubalcaba deia que a Espanya s'enterra molt bé, i tenia raó.

És estrany que algú parli malament d'un acabat de morir, i si algú ho fa sol qualificar-se de mal educat. Però també som un poble donat al linxament, especialment dels poderosos quan deixen de ser-ho. Ho veiem cada dia amb els polítics caiguts en desgràcia amb qui la societat s'ensanya en l'àmbit personal sense límits, per molt censurables que siguin algunes de les seves actuacions.

El retret moral és enorme, encara que, de vegades, qui el fa no tingui clars els valors que defensa.

La frontera entre allò personal i allò públic arriba a extrems dissortats en el cas de SM el rei Joan Carles I. La seva vida privada s'ha airejat, fins i tot per ell mateix, d'una manera tan excessiva que la seva figura i els seus mèrits queden totalment desdibuixats per alguna de les seves actuacions personals.

En complir-se el 50è aniversari de la segona restauració de la Monarquia a Espanya, seria bo que ens centréssim en l'essencial, el paper històric del Rei, deixant tot la resta de banda. El seu paper institucional no hauria de veure's velat per la informació de la premsa rosa quan no groga.

El 22 de novembre de 1975 va començar un procés del qual ens hem de sentir més que orgullosos. La transició d'un règim dictatorial a una democràcia plena a Espanya va ser un procés exemplar gràcies a la generositat de moltes persones i al lideratge del Rei.

Va ser un procés molt complex que, a més, va haver de lidiar amb l'existència d'una banda terrorista que s'ensanyava amb l'Exèrcit i les forces i cossos de seguretat de l'Estat, que no van caure en la temptació de la involució, gràcies, entre d'altres, al Rei. Només en els cinc primers anys de la nostra transició hi va haver 272 assassinats, xifra que més o menys es va anar repetint fins a entrar la dècada dels 2000. Més o menys un assassinat per setmana.

L'adanisme ens envaeix i sembla que el món es va crear ahir. Però en lloc d'ignorar la nostra història l'hauríem de recordar i valorar.

Personalitats com Torcuato Fernández Miranda i Adolfo Suárez, liderats pel Rei, van ser essencials per guiar Espanya cap a una transició ordenada i pacífica.

La llei per a la Reforma Política, aprovada per les Corts franquistes només un any després de la mort de Franco, va suposar la seva autodissolució i va permetre una cosa gens freqüent, un canvi radical de règim, passant d'un marc legal a un altre radicalment nou sense ruptura ni violència. Fraga, Carrillo, Tarradellas… van ser essencials, igual que els qui governaven l'Estat perquè el canvi fos constant, tranquil i pacífic.

Els líders dels partits polítics, els dels sindicats, els pares de la Constitució, els ministres, molts dels diputats de les primeres legislatures, oficials dels exèrcits, comandaments de les forces de seguretat… tots van tenir un mèrit increïble, i per damunt de tots, la primera autoritat de l'Estat, el Rei.

És tan trist com desagraït que pretenem oblidar-nos de tot i de tothom, arribant fins i tot a criticar un procés exemplar. Celebrar l'aniversari de la mort de Franco és realment trist. Franco va morir al llit als 82 anys, i si la seva salut hagués estat millor podia haver mort als 90 o als 100. El que és important, el que hauríem de celebrar, és el que va venir després.

La data que hem de celebrar és la del 22 de novembre de 1975, dia de la proclamació de Joan Carles I com a rei d'Espanya i, per descomptat, la del 6 de desembre de 1978, data del referèndum, per un 88% dels espanyols, de la nostra Constitució. 

Joan Carles I, el rei, no la persona, va ser qui va liderar la transició i qui va posar Espanya al mapa. Durant el seu regnat va realitzar 242 visites oficials a 102 països, convertint-se en el millor ambaixador del nostre país. Històrica va ser, per exemple, la seva intervenció al Capitoli nord-americà, una cosa gens habitual per a un monarca. I les seves relacions amb Marroc van ser excepcionals, igual que amb Regne Unit i amb gairebé tots els països, inclosos països que ara ni ens parlen.

Pot ser que en la seva esfera privada cometés errors, però en el seu paper de cap de l'Estat va estar, en general, impecable. 

L'estratègia de la Casa Reial la fixa l'actual Rei, i ell tindrà les seves raons per no donar protagonisme al seu pare, encara que actuar per contentar els no monàrquics no serveix de gaire, perquè mai ho seran. Concedir el Toisó d'or a Felipe González i als dos pares de la Constitució vius és un acte de justícia que tant de bo hagués arribat abans per honorar els altres cinc ponents ja traspassats.

Els espanyols no podem, ni hem de, renunciar a una de les etapes més brillants de la nostra història de la qual només podem sentir-nos orgullosos. L'hem de recordar amb orgull i agrair el seu esforç als qui en van ser protagonistes, a tots. Els devem molt i no es mereixen un revisionisme que, en el fons, qüestiona uns valors que avui ja no existeixen.