Catalunya arrossega un dèficit crònic d'habitatge que amenaça la cohesió social
Un estudi de la Càtedra APCE-UPF Habitatge i Futur assenyala que el desajust anual se situa al voltant de les 10.000 habitatges per sota de les necessitats de creació de nous llars
Relacionades: El Govern espera “com a mínim” la contenció de preus amb la regulació del lloguer de temporada
La producció d'habitatge a Catalunya ha caigut a mínims històrics. Tot i ser una de les comunitats amb més creixement demogràfic, és avui la que menys habitatges construeix de tot l'Estat.
La manca d'habitatge nou està agreujant un dèficit crònic d'oferta que posa en risc la cohesió i la sostenibilitat social del territori català.
Desconnexió estructural
Aquesta és una de les principals conclusions del vuitè policy brief de la Càtedra APCE-UPF Habitatge i Futur, titulat Desafiaments de l'urbanisme sostenible, presentat aquest dimecres al Campus de la Ciutadella de la UPF.
L'estudi, elaborat pels economistes Agustí Jover, Miquel Morell i Marc Gras i presentat també per Josep Maria Raya, director de la Càtedra APCE-UPF i Xavier Vilajoana, president d'APCE Catalunya, alerta d'una desconnexió estructural entre les necessitats reals de la població i l'activitat constructora, una bretxa que s'arrossega des de 2013.
Caiguda lliure de la producció
Les dades històriques de l'informe reflecteixen un desplom del ritme de construcció. La mitjana anual de nous habitatges ha passat de 42.334 unitats entre 1991 i 2000 a només 9.094 entre 2013 i 2024.
Aquesta paràlisi coincideix amb un creixement constant de la població, cosa que genera una pressió cada vegada més gran sobre el mercat. Segons els autors, el desajust anual se situa al voltant de les 10.000 habitatges per sota de les necessitats de creació de nous llars.
La situació és especialment greu en l'àmbit de l'habitatge protegit. Des de 2013, la producció d'habitatge de protecció oficial ha caigut de manera dràstica, tot i que la planificació urbanística ha incrementat formalment les reserves de sòl destinades a aquest fi.
El col·lapse del model metropolità
L'Àmbit Metropolità de Barcelona concentra el principal focus de tensió. Allà es genera el 63% dels nous llars de Catalunya, mentre l'oferta d'habitatge roman estancada.
En aquestes zones d'alta demanda, el parc d'habitatge buit no actua com a vàlvula d'escapament, ja que l'ocupació és pràcticament total. L'informe subratlla que només la nova construcció pot equilibrar el mercat a curt i mitjà termini.
No obstant això, el model actual d'urbanisme sostenible, basat en la regeneració urbana, s'enfronta a importants obstacles. Els costos de transformació són fins a 1,83 vegades superiors als del creixement en extensió, a la qual cosa se sumen la fragmentació de la propietat i l'absència d'un lideratge públic fort que faciliti l'execució dels projectes.
Manca de recursos i compromís públic
L'estudi també posa el focus en la escassa inversió pública destinada a la transformació urbana. Entre 2014 i 2024, els programes de barris i nuclis antics amb prou feines han representat el 0,07% del pressupost de la Generalitat.
Aquesta feblesa financera obliga que la majoria de les operacions depenguin de la iniciativa privada i es desenvolupin sota estrictes condicions de mercat, sense ajuts suficients per garantir la viabilitat d'habitatge assequible.
