Echevarría Puig, l'emprenedor de raça
La seva àmplia trajectòria empresarial el va portar a estar al capdavant de referents de la indústria automobilística com Nissan Motor Ibérica i del negoci sanitari, a Mutua Universal
Contingut relacionat: Mor Juan Echevarría Puig, expresident de Nissan Motor Ibérica
Quan Juan Echevarría Puig presidia Nissan Motor Ibérica va negociar amb Marcelino Camacho una de les primeres vagues concertades de la predemocràcia espanyola. Ja superada la Transició, li va mostrar a Jordi Pujol l'abast de la matriu dels motors a Fukuyama (Japó). I va obrir per a Catalunya el meló oriental en l'època dels grans monopolis nipons: Pioneer Corporation, Sumitomo, i especialment la Sony del mític Akio Morita, que rebia els visitants i al mateix emperador, Hiro Hito, amb una inclinació de respecte a la porta de les seves fàbriques.
Echevarría va aixecar les finestres mig tancades del motor d'origen nipó amb més imaginació que la Volkswagen, implantada a la Seat de Zona Franca; va ser l'ambaixador espanyol in pectore a la vora del Pacífic. Va presidir l'empresa Aeronáutica Industrial entre 1973 i 1975 i va ser el chairman de Nissan Motor Ibérica entre 1982 i el 2000, càrrec aquest últim que va afiançar les excel·lents relacions econòmiques entre el Japó i Catalunya.
Presidència de Fecsa
Després d'abandonar la multinacional nipona es va convertir en president de Fecsa, la companyia elèctrica aleshores pública, durant el segon mandat de José María Aznar. Va estar al cor mateix de la nova oligarquia aznarista juntament amb César Alierta (Telefónica), i va exercir la seva enorme influència en la reestructuració del sector energètic amb la Llei Elèctrica (1997) del difunt Josep Piqué, aleshores ministre d'Indústria.
Mai va baixar de l'arbre de la seva ciència. Va defensar la Fundació Francisco Franco en plena Transició. Va recordar per sempre els seus anys de Falange a la primera línia i l'admiració que sentia per José Antonio Primo de Rivera; se li entelaven els ulls quan parlava dels desacats, davant el Generalísimo, per part del seu amic Dionisio Ridruejo, líder aleshores del partit únic i més tard reconvertit a la socialdemocràcia. Ridruejo va dir-li “monja” al cap de l'Alçament el dia que Franco va convidar al Pardo un grup de falangistes -amb Echevarría present- perquè veiessin el quadre patriòtic pintat amb el dictador al costat de la bandera preconstitucional.
L'empresari Juan Echevarría Puig
Després de suportar les penúries del pa negre, Echevarría es va forjar com a home d'empresa a la Barcelona de postguerra, al costat dels Güell, els Ferrer-Vidal o els Vidal-Quadras, gràcies a les relacions estretes amb l'almirall fundador de l'INI, Suances Fernández.
Les dècades transcorregueren fredament al carrer malgrat els repetits intents reformistes d'un sector de la noblesa espanyola -la de Don Juan, comte de Barcelona- vinculada intel·lectualment als lletrats de la revista Destino, els Augusto Assía, Santiago Nadal, González Ruano, Estelrich o Josep Pla. I posteriorment a intel·lectuals en creixement que van col·laborar amb la mateixa publicació, com Eugeni Trias, el jovencíssim Pedro J. Ramírez, Pere Gimferrer o Juan Eduardo Cirlot.
La connexió catalana dels Serrahima o els Vergés va apropar el catalanisme cultural als grans projectes industrials del final de la segona autarquia econòmica. I allà va ancorar el seu estatus Echevarría Puig, un dels primers a aixecar el seu domicili al Pedralbes dels Godó, els Ferrer Salat o els Folch Rusiñol, les reixes dels quals, enganxades a les portalades gaudinianes de la Finca Güell, donaven al circuit de curses improvisat de l'Alta Diagonal.
De Foment a Mutua General
Echevarría va pertànyer a la Junta de la gran patronal Foment del Treball, quan ressonaven encara amb força l'anti-esquerranisme de la corporació i el proteccionisme de l'etapa llunyana de l'aranzel de Juan Güell. El món empresarial vivia les seves últimes entregues a l'autoritarisme polític desenfadat però, alhora, va estar immers en la concertació amb els sindicats desfermada per Fuentes Quintana en els Pactes de la Moncloa.
Echevarría Puig, mort ahir a Barcelona als 101 anys, ha estat un emprenedor de pedra picada. En la seva etapa a l'alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall va crear un senat a l'ombra al qual van pertànyer, des del silenci compromès, Ferrer Salat, Molins, Leopoldo Rodés o el mateix Echevarría.
Juan Echevarría Puig
Havia començat de zero. Fill i descendent d'oficials dels vaixells de la Trasatlántica, va patir de petit les penúries de la Guerra Civil i va entrar a Nissan per la porta de servei, fins a ocupar la cúpula de la indústria de motors. Va estudiar Dret, va donar classes a Econòmiques i es va fer amic del restituït catedràtic Manuel Sacristán, marxista leninista de manual; i va fundar el Col·legi Major Sant Jordi. Es va apropar a l'alta Barcelona dels Andreu i en els últims anys de la seva vida professional va presidir la Mutua General, situada en una casa dels inicis del nou-cents, que durant algun temps va ser una seu diplomàtica de l'antiga ERS. Va intentar ajudar Manuel Fraga a aixecar un indomable PP català que avui hereta encara el més recòndit de les sagristies ideològiques de la dreta dura.
Va ser pur en la feina i en les idees. Avui li devem a ell un merescut reconeixement i una abraçada entranyable al seu fill Alejandro, la mà invisible de Joan Laporta davant del FC Barcelona.
