La febre autoritària i els mites de la tribu ofeguen a Occident democràtic

Els mites constitueixen literalment els tresors més preuats de la tribu. Abans d’ocupar el Carib o de prendre ciutats com San Francisco o Washington amb la Guàrdia Nacional, Donald Trump va establir les bases del seu poder amb la ruptura del mecanisme checks and balances -controls i equilibris-, principal suport de la democràcia als EUA i va provocar l’aparició, en el seu lloc, del concepte balance sheet strength -balanços fortalesa- a través de les megafusions tecnològiques.

Aquesta ruptura és, en si mateixa, el mite. I s’expandeix en la política internacional dels EUA, basada en el desordre, en l’odi a milions de migrants i en l’eufòrica privatització de la pau, convertida en negoci, com passa a Gaza, a Ucraïna i a Veneçuela, la major reserva de cru del planeta.

La societat adormida

Molt després de l’ensorrament de la política de blocs, les nacions continuen atrapades al segle XX. Londres presumeix d’aïllacionisme confortable, París és un desgavell d’orgulls nacionals i Berlín s’ha tornat una ciutat balcànica. Per la seva banda, els vienesos continuen pensant que a l’Est del seu antic imperi comença Orient.

Centreeuropa va deixar de ser un dia l’origen del pensament per convertir-se en un rodeig a la frontera de les temptacions narratives. Àustria va enterrar Hofmannsthal per degustar Thomas Bernhard i W.G. Sebald.

La tecnologia més avançada conviu avui amb una societat adormida, en què “els principals vilans són els gegants digitals”, escriu Martin Wolf -editor d’Economia del Financial Times- a La crisi del capitalisme democràtic (Deusto).

La concentració en poques mans ha consolidat “els rendistes”, els amos del món digital de costos marginals zero, que utilitzen plataformes, xarxes socials i el big data per dominar els mercats globals. Wolf, fill d’un jueu dramaturg i d’una jueva holandesa que va perdre més de 30 familiars a l’Holocaust, acumula l’experiència, el coneixement i el pessimisme que ajuda a detectar senyals de present i de futur.

Per a Wolf, la democràcia i el capitalisme són dos “oposats complementaris”. És un matrimoni complicat, però indispensable per a ambdues parts: “No funciona l’economia de mercat sense un entorn democràtic, que sostingui l’estat de dret i la igualtat dels seus ciutadans davant la llei. Ni prospera la democràcia sense la protecció de la lliure iniciativa privada”.

Al seu parer, per aplicar aquests enunciats resten pendents correccions necessàries després de “l’erosió de la desigualtat i la baixa productivitat que va deixar rere seu la crisi financera de 2008”.

Wolf és un conservador lúcid; un defensor incondicional dels avantatges de la globalització, però creu que Occident ha de “activar el seu propi mecanisme de defensa externa, davant l’autoritarisme de Rússia, Turquia o l’Índia, o davant el capitalisme burocràtic de la Xina, una altra forma d’autoritarisme, per la seva deriva de corrupció i favoritisme”.

I, per sobre de tot, afirma que “Europa ha de posar en marxa el seu mecanisme de defensa interna, davant el populisme destructiu de Donald Trump, que als EUA assoleix cotes perillosíssimes com la extralimitació del poder Executiu i que obre el camí a la manipulació electoral”.

La Heritage Foundation

En el comerç internacional de nova planta, Rússia ha redescobert la Ruta de l’Àrtic en les aigües de la qual, producte del desglaç, naveguen els vaixells de càrrega de Moscou i Pequín. El camí d’arribada a Europa i EUA, que es reobre amb el proper final de la guerra d’Ucraïna, ja substitueix avui la Ruta de la Seda de la Xina.

Els traçats oberts per la col·laboració rus-xinesa estan aconseguint que el transport de matèries primeres guanyi temps evitant la ruta tradicional del Canal de Suez

En el món distòpic del present s’ha produït el que Washington venia anunciant a través de la Heritage Foundation: la liquidació ja pràcticament irreversible del règim liberal-democràtic més antic, la força del qual amenaça d’arrasar la UE.

Però hi ha un esclat d’esperança: la tradició republicana sembla renéixer en el si del moviment MAGA, després que desenes d’empleats de Heritage hagin dimitit a causa del suport de la fundació a un admirador de Hitler. No és un detall menor.

Europa com a objectiu ultra

El trumpisme influeix en els partits patriòtics europeus que es reorganitzen per adquirir grans quotes de poder dins la Unió. El seu objectiu ja no és sortir del club dels 27, sinó transformar-lo des de dins, devorant els conservadors tradicionals.

Fins ara, el camí més curt ha consistit a començar per l’Est, l’arquitectura autàrquica del qual “no es deu a les circumstàncies especials d’una liquidació fallida de les formes postsoviètiques, sinó que les seves nacions són les precursores de la liquidació, democràticament legitimada, de la democràcia liberal” en paraules de l’eminent, Jürgen Habermas, representant de la Segona Escola de Frankfurt.

Al cim de les noves autocràcies, s’expandeix el sistema anarcocapitalista, consagrat pel president argentí, Javier Milei, sota el lema “al mercat tot s’hi val”, i administrat per equips de tecnòcrates, representatius d’una alta concentració de poder.

Ara, l’ombra de la Casa Blanca pesa especialment al subcontinent americà i limita la capacitat d’acció de Brussel·les. Tot i ser l’oceà dels vells vaixells de vapor, l’Atlàntic ja no separa dos mons en matèria de cultura política. La creixent simetria parla per si sola: el Budapest de Viktor Orban és el Buenos Aires de la motoserra i al Partit de la Llibertat (FPÖ) d’Àustria li ha sortit un parent al Xile de José Antonio Kast, líder de l’extrema dreta.

El veterà professor Habermas es pregunta per “la pusil·lanimitat d’una societat civil que, en gran mesura, no oposa resistència davant la febre autoritària”.

Les societats afectades pel retrocés actuen com El cavaller inexistent d’Italo Calvino, la metàfora d’un temps en què els ciutadans no exerceixen un veritable lliure albir; “són l’home robotitzat que compleix els manaments, conscient que l’intent de fer callar els pobles existeix des del món antic, però els mitjans contemporanis, com la IA, atorguen un potencial luciferí a l’assumpte, per abast, precisió i eficàcia”, escriu Andrea Rizzi.

Què ens ha conduït fins on som? El nostre desig ens pertany o és fruit de l’entorn? No hi ha una resposta única, però està clar que fenòmens, com el creixement lent, la desigualtat creixent i la pèrdua de bons llocs de treball estan dins del còctel que afavoreix l’auge de l’autoritarisme postdemocràtic.

Ciutadans atrapats

Per a alguns analistes, estem tornant a l’escenari dels 70, al moment de La crisi de la democràcia, el reconegut llibre de Samuel Huntington -ex professor de l’Eaton College- en què l’autor destaca que molts països no podran sostenir el seu Estat del Benestar en un futur proper. D’aquesta idea en sorgeixen avui els esforços de l’administració Trump, quan mobilitza capital privat, deporta emigrants i retalla ocupació pública.

El sistema torna no per retrocedir, sinó amb la intenció de prendre impuls; però gairebé no respira. L’hemeroteca descobreix el text referencial de l’assaigista francès, Grégoire Chamayou, Du libéralisme autoritaire, sobre el determinisme fatalista que diu “la sort està tirada” i “la política només pot veure’s com un accelerador; no podem canviar el curs de les coses, només podem avançar ràpidament”.

Avui, diguem-ho clar, els conductors de l’anarcocapitalisme apliquen aquest sistema a Gaza, panteó pobre de la mort per indefensió, i a la coberta de les llanxes veneçolanes, suposadament poblades de narcos, sota el foc dels F-14 Tomcat. “Volem la recuperació de l’energia que ens van robar”, proclama el president dels EUA davant un auditori mut de ciutadans atrapats en l’espasme i de mitjans lligats de mans, com el Post, dominat per Jeff Bezos, el creador d’Amazon i amic de Trump, o el turmentat NYT.

La reconstrucció de l’ordre internacional ja és un fet. L’OMC s’ha buidat, davant la negociació bilateral d’aranzels; a l’OIT, Washington imposa el seu model d’ocupació; l’OTAN defalleix i la UE s’assenta sobre la seva caiguda, quan els Governs dels països membres només destinen com a màxim l’1% del seu PIB al Pressupost comunitari i la feblesa de Brussel·les no s’arregla amb el llançament recent d’eurobons per finançar la guerra d’Ucraïna.

Branko Milanovic, investigador principal de la City University i professor visitant de la London, adverteix que, “quan la desigualtat compromet la democràcia, el sistema es torna hipòcrita”.

El mercat global ha entrat en l’etapa de la reducció de la mida dels estats, seguint la petjada de la dreta dura: proteccionisme, capitalisme d’Estat i nacionalisme. Una gradació que fa anys “s’apunta amb més o menys intensitat, en els règims híbrids, com Turquia, Veneçuela o Hongria”, segons Steven Levitsky i al difós llibre Com moren les democràcies (Ariel).

El patró-dòlar 

En el marc financer global, l’equilibri del patró-dòlar, hereu de l’FMI, està sent substituït per monedes digitals dissenyades amb descaradura en el si de la mateixa Casa Blanca o de la Casa Rosada de Buenos Aires.

L’augment de la inflació que provoca l’excés de liquiditat només és el principi d’una atmosfera que aviat serà insuportable per als consumidors de tot el planeta. L’experiència de les subprimes s’ha difuminat, però tots sabem que els grans deterioraments del sistema de pagaments venen precedits per muntanyes de liquiditat que perden valor en poques hores per manca de garanties reals.

I el caos podria començar per la bombolla digital de les startups de la IA, que ja han generat 150.000 milions de finançament ex ante, amb càrrec al deute bancari.

El Mediterrani, via d’escapament

Martin Wolf va treballar incansablement per entendre les causes i efectes de la II Guerra Mundial. I sembla que ara, als inicis d’un nou món encara més complex, ha tornat a donar amb la tecla amb La crisi del capitalisme democràtic, pensat -diu Wolf- a partir de la lectura d’El món d’ahir de Stefan Zweig, que va ser un gran amic del pare del veterà periodista.

Davant un clima tan amarg com el que proposa la desregulació del món, sembla que el Mediterrani, amb la seva pàl·lida llum d’hivern, pot ser encara una via d’escapament. Caminant pràcticament sobre les tombes, el gran escriptor eslovè Boris Pahor, a Necròpolis (Anagrama), es va sentir concernit pel final de la humanitat i, com a presoner en un vaixell de l’armada del Reich, es va acostar a la locomotora per “sentir l’escalfor de l’acer al ventre”.

Avui, la salvació de les democràcies no passa pel suïcidi, sinó que exigeix deixar de pensar en la privacitat com a vàlvula d’escapament. Wolf proposa rescatar el concepte de ciutadania; convoca a exercitar una responsabilitat col·lectiva.