El Fiscal i la culpa: Stanley Kramer, Spencer Tracy, Truman Capote o Hanna Arendt

A l'hora de dictar la sentència al fiscal general de l'Estat, García Ortiz, la separació entre la realitat i el relat és a l'altre costat de la concordança; i entre ambdós extrems s'hi cola la sentència anticipada. Sense fets contrastats no pot haver-hi justícia. Ni tan sols els assassins més terribles poden ser condemnats sense la prova de càrrec, la pistola fumejant. “Hi va haver molts homes com ell i aquests homes no van ser pervertits ni sàdics, sinó que van ser i continuen sent i terroríficament normals”, va escriure Hanna Arendt, enviada especial de la revista New Yorker en el judici celebrat a Israel, el 1961, resumit al seu llibre Eichmann a Jerusalem (Debolsillo).

No n'hi havia prou amb saber que Eichmann era un nazi sense entranyes; calia demostrar-ho. Així ho va abordar l'escriptor i historiador britànic James Owen, a Nuremberg: el major judici de la història (Càtedra), un relat en clau de novel·la testimoni, publicat seixanta anys després dels judicis als nazis a la ciutat alemanya, produïts el 1945.

En ambdós casos, la indignació popular davant el Genocidi desbordava la Sala, però els dos tribunals van fonamentar la seva condemna en la literalitat factual dels fets. James Owen va ser un narrador testimonial, el gènere que va sublimar Truman Capote mitjançant la concatenació literària dels fets, a la seva obra, A sang freda. La narració de Capote constitueix una brillant veracitat de la no ficció, davant la versemblança de la ficció.

Grafit de carrer amb la imatge de Hannah Arendt

El novel·lista i dramaturg, nascut a Nova Orleans, explica les coses terribles que van passar realment, sense necessitat d'emparar la seva lletra en l'estat d'ànim dels seus protagonistes; no és un romàntic naturalista; es limita a explicar l'assassinat de la família Clutter, instal·lada en un poble rural de Kansas, sense cap causa ni sentit. Acaba narrant la captura dels assassins, el seu judici i la seva pena de mort.

Sense ànim de revenja

L'argument que la Justícia està per davant del que ens sembla just o injust es compleix en la recent sentència del Suprem contra el fiscal general de l'Estat; però amb aquesta sentència, la cort de cassació “ha regatejat la llei legalment” en paraules del fiscal José María Mena.

En el judici oral es va comprovar la prova veraç que “el càrrec més alt del ministeri públic no va filtrar res i va donar lloc a una autèntica lliçó de periodisme responsable, desatesa per la Sala”. Un alt tribunal, sense possibilitat de recurs a instància superior, ha de procedir de manera impol·luta perquè, davant la sentència que generarà jurisprudència, tots som imprescindiblement iguals.

El governador de Polònia sota el nazisme, Frank Hans, pare de Niklas

El 20N vam assistir a una sentència marcada per l'extremisme jurisdiccional, vist des del punt de vista metafòric, perquè “el que no es pot dir amb paraules ho expressem amb metàfores, de la mateixa manera que el que no es pot mesurar amb números ho descrivim estadísticament” (Lluís Nacenta a Càlcul de metàfores; Ed. Debate).

Davant un tribunal, el que compta són els fets sense afegitons, com els va desenvolupar Stanley Kramer en la translació cinematogràfica de Vencedores o vencidos, la pel·lícula en què sobresurt el paper de Spencer Tracy, en qualitat de jutge molt veterà, que encerta de ple.

Sense deixar-se portar per l'ànim de revenja dels Aliats, a Nuremberg, el personatge encarnat per Tracy diu al representant de la Defensa (Maximilian Schell) que “amb una sola sentència de l'aparell judicial del Reich, fonamentada en mentides, n'hi hauria prou per declarar culpables els acusats”. Nuremberg va buscar les proves de càrrec.

En el cas recent del fiscal general de l'Estat espanyol, en no obtenir una testifical clara, sembla que al Tribunal ja no li importa qui va filtrar el correu electrònic fonamental en l'acusació.

Altres narracions literàries de gènere segueixen la senda d'explicar veritats que superen l'entorn cultural i polític del moment. Serveix d'exemple El cas Collini de l'advocat i narrador Ferdinand von Schirach, una agudíssima recreació de la norma sobre la qual haurien de reflexionar les togues la sentència política de les quals posa en qüestió el iusnaturalisme.

Ple basat en l'oblit

En una altra aportació sobre el mateix tema, La demanda infal·lible de Scott Turow dissecciona un esquema que involucra institucions judicials que utilitzen la seva influència per obtenir avantatges. L'esquema es basa en utilitzar el sistema com a eina de control i desmantellar un cas de corrupció que té el seu centre en un despatx d'advocats de prestigi. Turow no jutja les togues; les presenta com a víctimes d'una societat corrupta. En aquesta mateixa narració, els juristes que es mouen al voltant dels tribunals mostren facetes de la seva personalitat motivades per l'ambició, el poder i la por.

Michael Connelly és un altre autor especialitzat en trames judicials, els misteris que es desenvolupen als jutjats lluny dels carrers o les comissaries de policia. A L'innocent, un espès best seller, es presenta l'estabilitat dels guanyadors d'un plet basada en l'oblit d'un delicte, la mentida sobre la realitat oculta que un dia aflora inesperadament, quan el món feliç la donava per oblidada.

L'escenari hipostasiat de Connelly té una gran semblança amb la seu judicial mellada pel desvergonyiment criminal de Testimoni de càrrec, l'obra teatral d'Agatha Christie. En la versió cinematogràfica, dirigida per Billy Wilder, el rostre de l'inoblidable actor Charles Laughton ocupa el tràgic últim pla, després que el canalla, Tyrone Power, mori apunyalat per Marlene Dietrich, en conèixer l'exoneració del seu espòs, el culpable que ha assaborit al banc dels acusats la lamentable dolçor de la falsa vergonya.

'Apunts del subsòl' ALIANZA EDITORIAL

La idea del culpable que es lliura de la pena és simètricament idèntica a la de l'innocent condemnat. La humiliació deliberada davant dels altres, el plaer de la pròpia degradació és el camí de la redempció en termes morals, atribuïbles a personatges singulars del delicte, com l'home-ratolí de Dostoievski a Apunts del subsòl. Mai no es podria dir el mateix de García Ortiz, un jurista d'alta qualificació. La seva condemna obligava la Sala Segona del Suprem a l'aparença d'imparcialitat, amb una deliberació prèvia i abundant respecte a la sentència. “La motivació no és la que exigeix l'esperit de la Constitució” i, en la sentència, pot estar “soscavant la tutela efectiva”; la sentència ha d'aportar llum a la decisió, en paraules del constitucionalista Javier Pérez Royo.

El debat innocència-culpa-pena té una llarga trajectòria en la tradició literària espanyola vinculada al crim i la llei, amb la figura de Pérez Galdós a l'origen de la modernitat saltant des de la inspiració de Zola fins a la rebel·lió del realisme, o de Allò prohibit a Fortunata i Jacinta. Aquesta segona sota la influència de León Tolstoi, a Resurrecció, la disquisició punitiva d'un sectari espiritualista. El nostre present tanca un cicle que abasta escriptors tan contrastats com Javier Marías (fragments de la recopilació Faran de mi un criminal) i a Javier Cercas a Anatomia d'un instant, la intriga literària sobre la veracitat exacta del 23F, un acte de justícia quevedesca que inclou la paròdia sobre l'acta fundacional de la democràcia a Espanya.