Begoña Román: "La millor manera de mantenir al poble en la ignorància és acabar amb les seves ganes de coneixement"
Durant el col·loqui 'Veritat i ètica: una relació ineludible', la doctora en Filosofia Begoña Román va subratllar la necessitat d'orientar la recerca de la veritat cap al benestar de l'ésser humà, un propòsit que la postveritat està erosionant en debilitar, amb gran perill, l'interès per conèixer la veritat mateixa
La veritat com a concepte i la seva evolució és una de les qüestions que més ha preocupat a l'ésser humà. La percepció del públic general l'associa sense discusions a la ciència, a la qual considera productora de veritats absolutes. Aquest pragmatisme radical de les societats tecnològiques ha relegat a un segon pla a la filosofia, i la reflexió que des de l'inici dels temps ha dedicat a la veritat. Però, en temps de postveritat, quan aquesta ha deixat de ser un assumpte rellevant, sembla encara més complex determinar la seva connexió amb l'ètica.
I, no obstant això, es tracta d'un "víncle ineludible", tal com destaca la doctora en Filosofia Begoña Román (Petrel, 1965).
Presidenta del Comitè d'Ètica dels Serveis Socials de Catalunya, i vocal, entre altres, del Comitè de Biètica, Román va impartir la tercera sessió del cicle 'Pensar i fer: el problema filosòfic de la veritat' el passat dimarts al Centre Cultural El Carme de Badalona. Sota el títol 'Veritat i ètica: una relació ineludible', la filòsofa i acadèmica va incindir en la importància d'recordar per què l'ésser humà necessita de l'ètica i de la veritat, juntes.
Begoña Román Wikimedia Commons
Sobre la veritat
Encara que saber si l'ésser humà s'apropa o no a la realitat tal com és sempre serà un problema filosòfic, la doctora va argumentar durant el col·loqui que, dins el seu entorn i d'una forma pràctica, aquest aspira a trobar “una brúixola que l'ajudi a comprendre i prevenir els fets que l'afecten”. És a dir, requereix d'una certa 'veritat' per orientar-se.
La ciència, en aquest sentit –va aclareix–, busca conèixer la res (en llatí, “les coses”, la realitat o els fets); la filosofia, situant-se per damunt, s'encarrega d'analitzar com succeeix aquesta aproximació i es pregunta, per tant, si l'ésser humà pot certament apropar-se a ella. I, segons l'idealisme kantà, el subjecte no pot més que constatar la seva visió limitada de la realitat, el fenomen, que no la realitat en si mateixa: se non è vero, è ben trovato. Tal com va explicar Román, “la veritat es va definir a partir d'aleshores, i fins als nostres dies, com un consens intersubjectiu”.
Sobre l'ètica
I l'ètica? Què aporta a aquesta qüestió? Durant la seva dissertació, Román va rescatar una frase de la filòsofa catalana Victoria Camps: "L'ètica busca la vida bona, i aquesta recerca en si mateixa ens fa la vida bona".
En relació a la veritat, és una recerca sobre "el que hauria de ser, i no el que és", va puntualitzar. No sobre la realitat, que sovint pot ser cruel, sinó sobre quina hauria de ser la 'millor' forma d'enfrontar-se a ella. La que garanteixi una "vida bona", cert ideal de "felicitat i justícia". Aquestes, en paraules de la filòsofa, són nocions particulars per a cada individu ja que, com va formular Kant, "no hi ha ètica sense llibertat".
I per tant, i encara que soni estrany, "l'ètica està per damunt de la veritat", sobretot quan tots dos conceptes entren en conflicte.
"El científic ha de saber si la seva curiositat satisferà o no l'ésser humà. Ha de buscar la veritat, per a una vida bona", va sentenciar la doctora que, com membre de diversos comitès ètics de l'Hospital Clínic, va voler recordar com Catalunya va ser una de les primeres comunitats autònomes en reconèixer un dret que té a veure amb aquesta disputa entre veritat i ètica. Des de l'any 2001, els metges catalans no poden obligar a un pacient a sotmetre's a un tractament si aquest no desitja dur-lo a terme, una mesura que reconeixia la prevalença de la llibertat d'aquest per decidir el que és bo o no per a ell mateix. Tot i anar en contra del que és 'evident'.
Sobre la llibertat i la postveritat
Però el progrés no arriba només amb el reconeixement de la llibertat com a estendard, va advertir. Estem en l'època del "tota val". La manca de límits morals i de consens sobre què entenem per el bé i el mal, té les seves conseqüències per a Román. Al seu judici, fa falta un equilibri: "L'únic absolut és la moral de cadascú... però allò cert és que no tot val, ni tot val el mateix".
"La llibertat ha d'anar lligada a l'autenticitat, al saber argumentar per què tries unes accions i no altres", va assegurar. No es tracta de "és la meva acció i per això és bona", sinó de "és bona i per això és la meva acció". Per això, és necessària una certa "humilitat i pretensió d'imparcialitat", ganes d'aprendre, de dialogar, tot i que ens prenguin la raó, i ens corregeixin. Això últim cal apreciar-ho, perquè "ens salva de la ignorància i, per tant, del dogma".
No obstant això, en l'era de la postveritat no es promouen aquests valors, i cadascú diu la seva. "Es parla, per exemple, de dolents metges. Però no es pot dir alguna cosa així. Si considerem que és 'dolent', directament no és un metge. I punt", va afirmar Román, preocupada per l'augment de veus que no tenen escrúpols en negar fins i tot els principis científics. Aquestes 'veritats' que fins ara no trobaven gaire oposició entre l'opinió pública.
En aquest sentit, els qui s'esforcen des de la política i les xarxes en vilipendiar la ciència com si no importés –Trump és l'exemple paradigmàtic–, promovent un escepticisme injustificat, estan aconseguint alguna cosa greu. Així com en discussions anteriors, als pensadors la qüestió sobre la veritat els va portar a considerar que no existia o que era relativa, ara, tots coincideixen en que sembla que aquesta ha deixat d'importar.
Román, en aquest punt, va ser clara en identificar per què als poders els interessa defensar una llibertat sense límits –i sense diàleg, ni interès per la veritat–; que un pugui dir el que vulgui, fins i tot contradien la ciència. Ja ho va dir Chomsky, i Román va rescatar part de la seva reflexió: "la millor manera que té el poder per mantenir-se, és sumir al poble en la ignorància".
"Per això, no hi ha res millor que acabar amb les seves ganes de coneixement".
Sobre la veritat i l'ètica
"Només la veritat ens farà lliures". La frase és tan cèlebre com el personatge que la va formular. Per a la doctora és fonamental, perquè el contrari d'ella és la "servitud voluntària" –termini acunyat per Étienne de la Boétie–: acceptar sense més el que altres em dicten que és la felicitat, la vida bona, suspendint el meu propi judici. Però, sense fer pròpia la recerca, considera Román, res no és realment voluntari.
I, tot i això, aquesta tendència és la tònica del present. Qualsevol pot dir la seva 'veritat' a les xarxes socials i ser escoltat per milers de persones. Discriminar què és veritat, què és mentida, què subscriu com a bo, i què no, és difícil. Més encara, si no s'ha educat el criteri i l'esperit crític. Pitjor encara, si la veritat ja no interessa.
La conclusió de la filòsofa va ser contundent: "No hem cuidat la relació ineludible entre veritat i ètica". Al seu parer, en el seu lloc està creixent una tècnica desposseïda d'humanitat, una "involució".
No obstant això, la seva concepció no és pesimista. Begoña Román, per tancar el seu col·loqui, va instar els governs a "invertir en la promoció d'una motivació emancipadora" des de l'educació, i a l'audiència, a no deixar mai esperança. En les capacitats de l'ésser humà i en el progrés, en que tard o d'hora, entengui de nou que la ignorància té un preu molt alt. Perquè no tot val, ni tot val igual.
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant intel·ligència artificial
