Què sent un president de Govern quan s'enfronta en solitud a una decisió que posa en joc el seu mandat i el seu país? Avui, la comunicació interromp la narració i la praxi s'ha convertit en emoció visual; estem de ple en l'art de narrar sense paraules, perquè la imatge substitueix al discurs.
Davant el barbarisme que alimenta el debat polític actual, desapareix el consens i s'imposen els codis de la política espectacle connectats amb les audiències contemporànies.
A través de entrevistes amb els expresidentes espanyols vius de la democràcia, la sèrie, La última llamada (Movistar) realitza un viatge per les últimes quatre dècades, des que Felipe González va guanyar les eleccions de 1982, passant per José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, fins que Mariano Rajoy va deixar de ser president després de la moció de censura en contra seu, el 2018.
Tot té sensibilitat estètica i perviu en la memòria; l'esgotament democràtic també. "A Venècia, com et contarà qualsevol basilisc daurat, comença l’Orient" (Jan Morris); i l'Espanya d'avui neix al portal gòtic de Salamanca, molt després de Covadonga. Del últim segle, hem heretat el tanatori intel·lectual de les ideologies.
El nou utilitarisme (si arriba) haurà de refutar l’error amb elegància i una mica de comicitat, com ho va fer Bernard Shaw en enviar un telegrama a un diari que havia anunciat la mort de l'escriptor: Amb aquesta brevetat: "La notícia de la meva mort és una mica exagerada".
La sèrie estrenada a Movistar resumeix un preàmbul: l'últim tram de la prevalença del discurs abans del canvi de paradigma imposat finalment pel dogma populista.
Combat dialèctic
El documental exposa una missió regeneradora hereva de l'antiguitat hel·lènica, amb el heroi Perseu que li talla el cap a la Medusa sense mirar-la als ulls per no convertir-se en estàtua de pedra. Es exalta la relativa coherència de les quatre dècades que van respectar l'alternança, abans del canvi de format de l'actual oposició, que prima impactar el contrincant convertit en enemic.
Els portaveus de l'oposició no es contenen; refuten el principi que va imposar Pitàgores als seus alumnes: practicar el silenci durant anys, abans d'entrar en el combat dialèctic. El poder mereix una lluita, palmell a palmell, però rebutja la invectiva com a arma. Derrocar un Govern requereix paciència perquè “només el que no ha ocorregut no envellitza”, va escriure el poeta romàntic Schiller per contenir el seu impuls als debats de Weimar.
Javier Solana i Felipe González en un acte del 2019
En l'etapa actual, el màrqueting ofusca la ideologia, com va anticipar el 2007 Christian Salmon en La màquina de fabricar històries i formatar ments. La transgressió i la sorpresa s'emporten el palmell allà on basculen l'agravi o la fractura.
Líders magnètics
La praxi es parenta amb la publicitat i el to altisonant dels comicis és el pa de cada dia. Ja no digerim missatges; només consumim emocions. A Espanya, els qui encenen la permanent discussió de barri, a les sessions de control al Congrés, són els protagonistes del Yo, els herois de Narcís deslligat: Una història alternativa del selfie, el llibre de Matt Colquhoun.
A gairebé tots els països del nostre entorn, els líders magnètics no seran necessàriament recordats pels seus èxits, però avui són adorats per un públic transversal on destaquen milions de ciutadans socialment situats a les portes de l'exclusió.
Colquhoun nomena a polítics famosos en la història de l'autoretrat i els uneix a celebritats mundanes, com Paris Hilton o Kim Kardashian. És la videopolítica definida per Giovanni Sartori en el seu Homo videns, les pàgines del qual ofereixen, en clau de conquesta, la hegemonia de la percepció.
L'expresident del Govern i president de FAES, José María Aznar
Hem entrat de ple en l'art de seduir les multituds amb objectes de culte, com la gorra MAGA de Trump, el vestit sense corbata del xilè Boris, el xandall de Nicolás Maduro, la serra elèctrica de Milei o les camises negres de Meloni, que resumeixen el cap degollat de la gorgona hel·lènica i simbolitzen la victòria sobre el mal.
Secrets estratègics
El èxit ho és tot, contextualitza una forma de fer política que posa de relleu el carisma, el reconeixement i l'espectacle com els elements primordials del líder. Els plató de TV desenvolupen la cultura de la celebrity, amb el cim de Trump a The Aprentice, el programa que el va catapultar al segon mandat.
Utilitzant els exemples citats de moviments polítics que parlen a través de les imatges, el comunicòleg i professor de la UPF Toni Aira ofereix, en el seu llibre Mitòlegs (Debate), un compendi fascinant d'analogies que desvetllen els secrets estratègics d'un temps marcat per l'aparent impudor, però calculat al mil·límetre pels spin doctor, que manejen els missatges. Així s'ha vist en sèries de televisió molt reconegudes, a l'estil de El ala Oeste o Borgen.
La última llamada, dirigida per Álvaro de Cózar, exposa els moments clau dels quatre expresidentes espanyols vius: Quin va ser el contingut de les seves últimes trucades des del despatx de la Moncloa? A qui va consultar Felipe González pel referèndum sobre la permanència d'Espanya en l’OTAN? Va ser decisió exclusiva d'Aznar participar en la invasió d'Iraq i per què va negar l'autoria islamista en l'atemptat de l'11M? Com va viure José Luis Rodríguez Zapatero el seu anunci de retallades el 2008, amb la baixada de sous dels funcionaris? Com recorda Mariano Rajoy la tarda en què va viure la seva brusca sortida de Moncloa?
La sèrie analitza els moments d'intimitat en què un president, l'esglaó més alt, ja no té ningú a qui consultar i pren en solitud una decisió trascendental. Busquem “posar-nos en les sabates d'un president en el moment que sona el telèfon i ja no hi ha ningú més a qui mirar”, diu Álvaro de Cózar, quin s'ha entrevistat amb els expresidentes i amb persones del seu entorn, com el diplomàtic Bernardino León, consultor de ZP, o Andrés Medina, assessor de Rajoy.
Decisions intransferibles
Completan la peça amb aportacions inesperades com la del jardiner que instrueix a Felipe González sobre el cultiu dels bonsais o el professor de pàdel d'Aznar. I remata el documental amb les confessions institucionals de l'expresident francès, Nicolás Sarcozy i de l'ex primer ministre britànic Tony Blair. La sèrie vol empatitzar amb qui mana i ho aconsegueix barrejant la part més personal amb la més intrincada en l'exercici del poder.
Aznar oblidó les seves promeses al final del seu mandat (2004) i Pedro Sánchez posa els seus argonautes en la naus de Jasó, el Peugeot amb què viatja a l'interior del país per treballar el consens socialista.
Imatges de l'expresident del govern José Luis Rodriguez Zapatero, en una entrevista amb Crónica Global
Són decisions intransferibles que han marcat la nostra història recent. Aznar vol per Madrid l'esclat de l'Espanya nacional i Sánchez posa en marxa un programa socialdemòcrata. Representen l'ascendència de la potestat frente a l'anhel de la redistribució. Les dues Espanyes de Galdós i Machado en un debat de dos segles, l'ochocents i el novecents, que avui va camí de l'encreuament difícil.
Felipe González, el 1982, exposa la seva renúncia al marxisme -fruit del Congrés del PSOE a Suresnes- i certifica el fi de l'aislacionisme espanyol guanyant el referèndum de l'OTAN. Felipe acaba amb l'ombra del furgó de cua i el seu successor en el càrrec, José Maria Aznar, arriba al poder, el 1996, improvisant un programa que comença en un pacte amb Pujol i Arzalluz i culmina després en el nacional catolicisme, fruit de la majoria absoluta de la seva segona legislatura.
Aznar acaba amb la seva bisoñez geopolítica a les Açores, juntament amb Tony Blair i Georges Bush. I, tot i la seva debilitat aparent, reforça la mirada atlàntica.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial