Barrett: "Existeix la idea que les editorials més reconegudes i que millor funcionen són de Barcelona i Madrid"

Manuel Burraco, Zacarías Lara i Belén García són els editors de Barrett, un segell independent creat el 2016 a Sevilla que, després d’una dècada d’activitat, ha aconseguit obrir-se un espai propi en el sector editorial espanyol gràcies al disseny dels seus llibres –encomanats a artistes contemporanis– i a títols com Panza de Burro, l’òpera prima de l’escriptora canària Andrea Abreu; La tirania de les mosques d’ Elaine Vilar Madruga; Món Formiga del director i guionista nord-americà Charlie Kauffman o Canijo, la novel·la de Fernando Mansilla sobre la Sevilla canalla.

D’aquí a uns mesos fareu deu anys. Com arribeu a aquesta primera dècada?

Vius! Ha estat tota una aventura. Treballar en l’edició de llibres és una mica com anar en una muntanya russa en què passes per moltes fases, però la sensació general que tenim és que ens ho hem passat bé i, quan t’ho passes bé, el temps avança molt ràpid. Això sí, des del principi hem fet tot el possible per arruïnar-nos [riures], el curiós és que, al final, els projectes en què pensàvem que ens arruïnaríem han acabat sortint bé i, a més, són els projectes amb què més ens hem divertit.

Barrett JAIMEPHOTO

Mai heu renunciat a parlar de com era de difícil tirar endavant una editorial independent. Treballeu i viviu tots tres de l’editorial?

Ara vivim de l’editorial, però els inicis van ser complicats, com ho són per a qualsevol negoci. Vam tenir la sort de l’èxit que va ser Panza de burro (2020), que ens va permetre estabilitzar-nos i constituir-nos com a cooperativa. Vam començar a tenir una relació més estreta amb les impremtes i les distribuïdores, cosa que ens va permetre donar-nos a conèixer més i millor. I a partir d’aquí vam poder tenir un sou cadascun de nosaltres. Però els inicis no van ser gens fàcils. Solíem dir que érem una editorial independent, però que depeníem de les nostres parelles. No s’ha d’oblidar que la feina al voltant del sector del llibre és la més interdependent que existeix, perquè perquè un llibre existeixi i funcioni cal la feina de moltes persones, començant per l’autor i seguint per qui s’ocupa de la maquetació, correcció, distribució o el disseny… S’utilitza l’etiqueta d’independent, però aquesta etiqueta es refereix potser als valors que es defensen, no a la feina. De tota manera, tenir un sou no vol dir haver sortit d’aquesta precarietat que defineix avui molts treballs, molts d’ells vinculats al món del llibre.

Sent tres persones a l’editorial imagino que externalitzeu moltes tasques.

Ens coneixem des de fa molts anys i sempre hem compartit gustos, criteris i decisions, de manera que ens distribuïm la feina i aconseguim fer-ho tot amb una certa harmonia. Evidentment, externalitzem coses, però depenent del que necessitem en cada moment: tipògrafs, correctors o traductors. Per norma general, a Barrett nosaltres fem una primera correcció i ens encarreguem de la maquetació i de la comunicació; també del disseny, tot i que col·laborem amb artistes per fer les portades. El que més externalitzem són les correccions i les traduccions. No es pren cap decisió sense que hagi estat consensuada; ho discutim i decidim tot. 

Canijo BARRETT

Representeu una excepció: per a molts segells créixer significa publicar més, però Barrett ha crescut decreixent, reduint el nombre de llibres publicats.

No volíem créixer publicant més. Al contrari. Ens vam adonar que funcionava baixar de deu a vuit títols anuals. Ens permetia cuidar més la selecció, els autors i el procés d’elaboració del llibre. Volíem sortir d’aquesta lògica perversa que et porta a publicar sempre més. El món del llibre està viciat: tu publiques un llibre que vens a 20 € i del qual fas una tirada de mil exemplars. Si vens tots, obtens 20.000 €, però la distribuïdora se sol quedar amb el 50%. Quan es diu que s’han venut tants llibres, en realitat, el que s’està dient és que tots aquests llibres estan col·locats a les llibreries. Aquest guany és fals i si et gastes els diners en les vacances, quan tornes, la distribuïdora et dirà que et retorna tants exemplars, obligant-te a tornar-li al seu torn la part corresponent dels diners. Com que aquests diners no els tens, publiques un altre llibre per compensar el deute amb la distribuïdora. És diners fictici. Nosaltres volíem sortir d’aquesta bombolla, però en fer-ho corres el risc d’arruïnar-te. Créixer a partir d’uns diners que en realitat no existeixen també és un gran risc.

No es pot mantenir l’exigència literària publicant moltes novetats?

No sabríem què dir-te. D’una banda, és cert que es publica moltíssim i que les novetats es consumeixen molt ràpidament. D’altra banda, el gust és molt subjectiu. Rob Iniesta deia que el fet que a molta gent li agradi una cosa, com pot ser la cançó de l’estiu, no vol dir que aquesta cosa sigui bona. I és així, però definir què és bo i què és dolent obligaria a obrir un debat massa gran. Cada editorial té el seu criteri i posa els seus filtres. Molt probablement ens estem perdent el talent de gent que mai veurem publicada, i ho diem perquè no són poques les vegades que ens sorprenem amb el talent de persones que no coneix ningú.

Al final, es tracta d’escollir què publicar i què no.

A mesura que passen els anys ens tornem més exigents a l’hora de seleccionar els llibres. Publicar només vuit, dels quals un és un còmic, un altre és un àlbum il·lustrat i un altre el que decideix l’editora convidada, ens deixa molt poc marge. Només tenim cinc títols per triar.

L'equip de Barrett JAIMEPHOTO

Penseu en un sol tipus de lector que conegui el catàleg o en diferents lectors depenent de quina sigui la col·lecció?

Nosaltres pensem els nostres llibres com si fossin les peces musicals d’un sol disc. Busquem que entre ells hi hagi equilibri i coherència. Però, a diferència del que passa amb un disc, cap lector es llegeix tot el que publica una editorial ni compra des del primer fins a l’últim dels llibres publicats en un any. Aquest equilibri el percebem sobretot nosaltres, no els lectors. El fet que no ho percebin no vol dir que no hi hagi una coherència interna en el catàleg que busquem exigint que en tots els llibres hi hagi humor, ironia i crítica. Busquem que els nostres llibres tinguin una ànima comuna perquè el lector, en llegir-los i sense veure el nostre logotip, que sol aparèixer al frontal de la coberta, sàpiga que és un Barrett sense que ningú li ho digui. Això sí, cal evitar ser previsibles. Després de l’èxit de Panza de burro, el llibre d’Andrea Abreu, moltes agències van començar a enviar-nos novel·les sobre volcans, com si ens interessés el tema. I no és això, perquè el que busquem és tot el contrari al que és previsible; volem llibres que ens descol·loquin.

Per això vau editar una novel·la com Món Formiga?

Va ser un caprici, però ens va sortir bé. Hem venut tots els exemplars que vam fer.

Va ser una sorpresa similar a Panza de burro?

Això és una cosa que no es repetirà. Va sortir en un moment molt concret, durant la pandèmia, quan ningú editava llibres. Com en els altres títols, hi va haver molta feina al darrere, però també tota una sèrie de feliços coincidències. Els llibres són imprevisibles. A vegades, penses que un no tindrà gaire recorregut i acaba tenint un èxit que no esperaves. Publiquem tots els llibres amb el mateix afecte i esperem que funcionin, però no sempre és així. I això fa mal. Encara que l’excés de passió pot ser perillós som insistents. Per exemple, som molt fans de César Sánchez, encara que els seus llibres no es venen. Creiem que és un gran autor i el continuarem publicant.

Panza de burro BARRETT

Panza de burro és a la col·lecció 'Editora por un libro', és a dir, qui va portar aquest títol a l’editorial va ser Sabina Urraca. En aquesta col·lecció també han participat com a editors Patricio Pron, Sara Mesa o Cristina Morales… Com sorgeix la idea?

Sorgeix a l’inici de l’editorial; no coneixíem agències literàries i teníem pocs contactes. Tampoc ningú ens coneixia. El que vam fer és preguntar a amics. Vam fer una llista de persones que consideràvem interessants a qui demanar consell i amb qui volíem comptar. Així va sorgir la idea. Vam començar aquesta col·lecció amb Sara Mesa, ja que viu a Sevilla. Després d’ella en van venir altres. La col·lecció és una manera de diversificar gustos.

No tots venen del món del llibre.

En efecte. Hi ha la Julieta Venegas o Los Punsetes, per exemple. No volíem tancar-nos al món del llibre i volíem passar-ho bé. El món editorial és molt elitista, molt seriós… Nosaltres ens volíem riure de tanta serietat i mostrar que fer humor no vol dir fer les coses de manera menys professional.

Barrett JAIMEPHOTO

En quin sentit el món editorial és elitista? Econòmicament o en el sentit intel·lectual? 

Diem elitista perquè hi domina una mena de superioritat moral entorn del que és correcte, culturalment adequat i en determinades formes… Aquesta superioritat no deixa espai per a altres criteris o maneres de fer. Nosaltres vam començar burlant-nos d’aquesta serietat que, per exemple, es veu en certes presentacions; ens hem disfressat, hem contractat actors que s’han fet passar per nosaltres… És a dir, hem volgut introduir l’humor enmig de tanta serietat. Existeix tot un mite entorn del que han de ser els escriptors i els editors, però els escriptors, quan els coneixes, són persones normals que diuen bajanades i riuen de les mateixes.

Aquest elitisme s’expressa també a través del lloc geogràfic des d’on s’edita? No és el mateix fer llibres a Barcelona o Madrid que a Sevilla?

Sens dubte. Nosaltres hem percebut un cert tracte classista, sobretot per part de les agències literàries, que són precisament a Madrid i Barcelona. Es deu al fet que en l’imaginari col·lectiu existeix la idea que les editorials més reconegudes i que millor funcionen són de Barcelona i Madrid, ciutats que juntes sumen el 70% del sector editorial. Tanmateix, les editorials que a nosaltres ens agraden, com Fabulatorio, Pepitas de Calabaza o Fulgencio Pimentel, són de Galícia, de Logronyo… És a dir, ens agraden les editorials i els relats que venen d’altres llocs. D’aquí el llibre de Carolina Yuste sobre Badajoz.

Barrett JAIMEPHOTO

Yuste tenia clar que volia publicar amb vosaltres, tot i que hauria pogut tenir ofertes d’editorials més grans.

Per això la seva decisió de publicar amb nosaltres és tan important. Ella volia publicar en un segell independent. Havia llegit Panza de burro i sabia que érem molt respectuosos amb el llenguatge, que no buscàvem la uniformitat i que creiem que existeix un públic lector jove que està agafant cada vegada més força i que demana històries i relats diferents.

Podem esperar alguna cosa nova per al vostre pròxim desè aniversari?

I tant. Durant el 2026, deixarem de banda el nostre catàleg i farem un joc: publicarem vuit llibres anònims. És a dir, vuit llibres escrits per autores i autors coneguts, però que no signaran ni amb el seu nom ni amb un pseudònim. Seran anònims. Si després d’un any de la seva publicació, els autors reivindiquen públicament la seva autoria, no hi ha problema, però creiem que gairebé cap ho voldrà fer perquè publicar anònimament els permet escriure el que volen amb absoluta llibertat. I nosaltres publicar llibres de manera anònima és una manera d’anar en contra dels prejudicis, perquè moltes vegades llegim i ens deixem portar pel nom de l’autor. D’aquesta manera posarem el focus d’atenció únicament en el text.

Aquí qui s’ho juga són els crítics i ressenyistes, ja que pot donar-se el cas que critiquin el text d’un autor a qui potser han elogiat, o viceversa.

Exactament. Els llibres publicats anònimament obligaran tothom, crítics i lectors, a mullar-se sense tenir més referència que el text.