Juan Malpartida inventa un gènere

Al poc d'arribar a Madrid, el meu amic Ernesto Pérez Zúñiga, novel·lista que publica els seus llibres a Galaxia Gutemberg, em va presentar a Juan Malpartida, que dirigia els Quaderns Hispanoamericans, i que tenia la meva mateixa edat i semblants referències literàries, segurament mentre ell llegia determinats llibres a Madrid jo llegia els mateixos a Barcelona, així que no va ser estrany que ens féssim amics.

Encara que la formació, diguem-ne, intel·lectual, era la mateixa, les nostres experiències vitals i els nostres gustos difereixen, la qual cosa feia especialment interessants (per a mi, almenys) les nostres converses. Les trobo a faltar perquè fa poc es va jubilar d'aquells Quaderns que havia dirigit durant vint anys i se'n va anar a viure a El Escorial, que no és lluny de la capital però tot i així…

Durant aquests anys ha anat publicant dietaris, poemaris i assaigs que he anat llegint amb aprofitament –sobre Octavio Paz, de qui va ser amic; sobre Antonio Machado; sobre Montaigne—incorrent poc en la novel·la, cosa que, vist el que està passant amb aquest gènere narratiu, em sembla un encert, una intuïció encertada.

Gènere híbrid

Ara acaba de publicar (en una editorial que jo ni coneixia, anomenada Confluencias) El mur i la heura que em sembla que és un llibre que inaugura un gènere (res menys!).

Denuncia, en l'autor, un estat d'ànim i un propòsit especials.

És un gènere híbrid, una barreja de la literatura epistolar i d'autobiografia o memòria. Crec que una bona manera de definir aquest estat d'ànim i aquest propòsit serà reproduir les dues cites sota l'advocació de les quals s'obre el llibre.

La primera és de Charles Simic, el poeta serbi-nord-americà: “Jo dialogo amb alguns esdeveniments de la meva vida tant com amb les idees escrites. El significat és l'objectiu de la meva existència. Els meus esforços per comprendre consisteixen a donar voltes al voltant d'un grapat d'imatges obsessives.”

L'altra cita és d'Antonio Machado “Brinda, poeta, un cant de frontera/ a la mort, al silenci i a l'oblit”.  

Josep Pla recomanava, a l'hora d'escriure, posar-se en la mentalitat d'algú que escriu una carta a algun ésser estimat, és a dir a un parent o a un amic: mentalitzant-se amb aquest recurs, s'eviten les tendències solipsistes tan freqüents en la literatura.

Pensant en un destinatari concret, l'escriptor ha de tenir sempre en compte que no s'adreça a la immortalitat, ni a si mateix, sinó a algú a qui ha d'explicar-se amb la màxima senzillesa i claredat encara que aborde idees complexes, i en aquest tipus d'escriptura no hi caben vaguetats ni provocacions ni lluïments inversemblants.

Tota escriptura, és clar, és una impostació, un artifici, i fins i tot una falsificació si es vol, però aquest recurs epistolar segurament ajuda a no posar-nos estupends.

Imagino perfectament Juan Malpartida a casa seva d'El Escorial escrivint aquestes cartes que són la seva autobiografia. Res no el pertorba ni res no l'apressa.

Llibre quimèric

Com gairebé totes les cartes estan dirigides a, i defineixen les seves relacions amb, persones que van ser importants en la seva vida, que el van ajudar per mal o sobretot per bé a configurar-la, a dirigir-la, o a entendre-la, i a les quals explica fins a quin punt van ser fonamentals, el to és íntim i en veu baixa, gairebé de murmuri capficat: doncs aquests destinataris que habiten un altre món silenciós no acceptarien conversar sota l'estrèpit d'un castell de focs artificials.

És un sistema, el de Malpartida en aquest llibre, alhora quimèric --ja que el diàleg amb un mort és impossible--, i ple de sentit --ja que al mateix temps que el remitent de les cartes s'explica a si mateix tracta d'explicar l'altre, i, entre l'un i l'altre, el lloc de la vida on l'un i l'altre es van trobar i el que d'allà se'n va derivar.    

Té El mur i la heura una ressonància de confessió íntima, d'ofrena i de pregària murmurada, i també un substrat de testimoni generacional. També està molt ben escrit i es llegeix amb plaer, mais ça va de soi tractant-se d'aquest autor.

Ja que som a prop de Nadal, època d'esdeveniments prodigiosos, com el naixement del fill de Déu, em quedo esperant la trucada de Juan, dient-me:

 --Octavio Paz m'ha respost!