Eduardo Hurtado: "Per fer les coses bé les editorials no haurien de publicar tant"

L’editorial H&O està a punt de complir la seva primera dècada. Nascuda el 2016 com a Hurtado i Ortega, el cognom dels seus dos fundadors, i ara sota la direcció d’Eduardo Hurtado, el seu catàleg és inconfusible. Està compost per autors per als quals la literatura, tant en la ficció com en l’assaig, té quelcom d’experimentació i de joc. Hi ha autors com Pablo Katchadjian, Clemens J. Setz, María von Touceda, Albert Serra, Silvana Voght o Enrique Vila-Matas. Des del principi van apostar per traduir autors catalans com Adrià Pujol, Irene Pujadas i Max Besora. Més recentment han començat també a publicar en aquest idioma. H&O ha sabut créixer al seu ritme, construir una imatge forta i crear un catàleg amb personalitat pròpia. 

La seva editorial està a punt de complir deu anys.

Sí, el 2016 vam publicar el nostre primer llibre, però el projecte de l’editorial té els seus orígens dos anys abans, com a mínim, quan vam començar a pensar en els primers títols. Vam començar com a Hurtado i Ortega, que eren els cognoms dels fundadors, però ara ens hem quedat només amb les inicials. Ara som H&O Editorial. El projecte va començar com una afició: els dos fundadors ja treballàvem en el sector i vam voler muntar alguna cosa nostra en paral·lel a la feina que ens pagava el lloguer. Els nostres inicis van ser molt lents: el primer any només vam publicar un títol, el 2017 també; no va ser fins al 2018 que en vam publicar dos. Tot va anar molt a poc a poc. Era una mena de divertiment i no pensàvem l’editorial com un projecte empresarial. Amb el temps hem anat creixent, alguns títols han funcionat i nosaltres ens ho hem passat bé, que és el més important. 

Vostè sabia on es ficava perquè coneixia el sector. Però hi va haver alguna desafecció darrere de l’impuls de crear alguna cosa pròpia?

Sense cap dubte. Jo havia treballat molts anys en un segell comercial de Penguin Random House, fent exclusivament bestsellers, novel·les de romans i coses d’aquest tipus. Després vaig passar a una editorial catalana que tenia una part comercial i una altra de narrativa no tan comercial. Va ser llavors quan va sorgir la idea de crear un projecte propi que ens permetés publicar títols que s’ajustessin a les nostres inquietuds. De fet, encara avui, quan proposo un llibre a un autor és perquè vull treballar amb ell. Els autors del catàleg són escriptors que em criden l’atenció perquè tenen una perspectiva artística o intel·lectual singular i com a editor és molt interessant treballar amb ells. 

Definiria el seu catàleg com a exquisit?

No, potser una mica exigent, però ni exquisit ni elitista. Estic convençut que amb els llibres que publiquem, almenys tal com jo ho tinc al cap, hauríem de poder trobar fàcilment a Espanya de 2.500 a 5.000 lectors segur. Una altra cosa és que ho hàgim aconseguit.

Teniu com a símbol un ruc i us definiu amb tres substantius: humilitat, tossuderia, innocència temerària. Quin ha pesat més?

Pel que fa al ruc, és una broma interna. El seu bram normalment es transcriu precisament amb les nostres inicials. Pel que fa als substantius… depenent del moment de l’any, pesa més un que un altre, encara que els tres defineixen com érem quan vam començar. Ara les coses són més fàcils. En aquestes setmanes finals de l’any ja estem pensant en els llibres per al proper. La innocència temerària té molta força i, a vegades, la il·lusió se’ns en va una mica de les mans. 

Però al final els números han de quadrar.

Absolutament. Els números els has de pensar i repensar diverses vegades. Cap projecte pot funcionar si no té en compte els números. I dic més: no pots gaudir del teu projecte si no tens presents els números i si aquests quadren; si no, en dos anys se t’enfonsa tot. Quan tenia vint anys vaig fer un postgrau que dirigia Enrique Murillo, que ara acaba de publicar les seves memòries. Portava el títol d’'Edició, art i negoci' i és exactament això. Recordo com Murillo, el meu primer tutor i amb qui segueixo mantenint bona relació, ens ensenyava a tenir en compte les dues parts de qualsevol editorial, la part artístic-literària i l’empresarial. El problema és que molts dels que ens dediquem a això venim de carreres de lletres, on no s’ensenya res de qüestions empresarials; jo, personalment, quan vaig començar amb l’editorial hauria agraït tenir més noció de gestió i comptabilitat i no aprendre a base d’error i correcció. 

El que fa que els números surtin és controlar el nombre de llibres publicats?

Els primers dos anys vam publicar només un llibre anualment per la senzilla raó que no teníem ni temps, ni mitjans, ni inversió per a més. L’editorial ha crescut a poc a poc i de manera natural: mai hem fet una injecció de capital per incrementar el nombre de llibres. El que hem fet ha estat reinvertir els beneficis. En els últims dos anys hem publicat deu títols. És un llibre al mes si tenim en compte que ni al gener ni a l’agost es publica. Si tot va bé l’any vinent creixerem més i, potser, arribarem als quinze llibres, ja que hem obert una col·lecció dedicada al rescat de llibres descatalogats. Són llibres que donen feina, però no tanta com publicar un autor viu el text del qual requereix, primer, una feina d’edició i, després, de promoció, que sol treure molt de temps a altres coses. 

L’any passat editorials petites es van queixar a la Fira del Llibre de Madrid perquè per participar-hi calia tenir un determinat nombre de llibres al catàleg. Es penalitza publicar poc?

Nosaltres no hem estat mai a la Fira de Madrid. Aquest any he parlat amb algunes editorials per ajuntar-nos i tenir la possibilitat d’accedir a una caseta. Nosaltres sols no podem precisament perquè per tenir una caseta cal arribar a uns 200/250 títols. En tancar aquest any arribarem als 55 títols. Sé que, dins la Fira, es reserva un espai per a les editorials més petites i li estic donant voltes a la possibilitat d’anar-hi aquest any, però és complicat, ja que l’espai que et donen és poc més d’un metre i les vendes han de compensar la despesa. Sent una editorial de Barcelona anar a Madrid implica, a més de les despeses de la pròpia fira, pagar allotjament, transport… He de veure si surt a compte. 

L’hi preguntava perquè sempre s’alça la veu davant el fet que es publica massa, però al final és el que s’exigeix.

És evident que a cap estament del sector, començant pels lectors, li resulta possible assumir el volum de novetats. Tampoc a les llibreries o a les distribuïdores i et diria que ni tan sols a les editorials. Per fer les coses bé no s’hauria de publicar tant. Dit això, és complicat posar-hi fre. Cadascú té el seu paper i la seva responsabilitat. Nosaltres com a editorial ens plantegem créixer, però cap enrere. No té gaire sentit pensar a publicar no sé quantes novetats a l’any i mantenir el nivell literari. Jo no puc publicar quinze llibres d’autors nous si vull mantenir una certa exigència. El que puc fer, en canvi, és mirar enrere, remenar entre les lectures més o menys consensuades i recuperar allò que al meu parer ha d’estar disponible per als lectors. Hem començat aquesta col·lecció Biblioteca H&O amb textos de Karl Kraus i Jonathan Swift, seguirem amb Harold Brodkey, Charles Baudelaire i Elvira Orphée.

I després, si un vol exercir d’editor de veritat, no pot fer-se càrrec de tants manuscrits.

I menys amb una mini estructura com la nostra. L’editorial, ara mateix, sóc bàsicament jo amb un portàtil a casa meva (i l’ajuda esporàdica però inestimable de Nadal Suau). Jo entro en tots els textos que publiquem, però també sóc qui s’encarrega de la premsa, les xarxes, la missatgeria…. Si vull fer la part més important de la feina –contractació, edició i promoció– no puc fer-me càrrec de més títols. En editorials grans tot està molt més compartimentat: els editors de taula són un departament, els de contractació estan en un altre i després hi ha el departament de premsa. Són altres estructures. Jo no sóc traductor, ni corrector, ni maquetador, així que tot això ho tinc externalitzat, però ho reviso absolutament tot perquè el llibre surt amb el logotip de l’editorial, és a dir, amb la garantia de l’editorial. 

Al principi no hi havia col·leccions al vostre catàleg

Sí, això és una cosa que ha anat canviant amb el temps. Primer ho publicàvem tot amb un únic disseny. Les cobertes no permetien distingir a quin gènere pertanyia cada llibre. Quan vam començar a créixer ens va semblar que calia posar-ho més fàcil, així que vam obrir una col·lecció de no-ficció/assaig amb Autocienciaficció per a la fi de l’espècie, de Begoña Méndez, i així diferenciar aquests llibres dels de ficció. Després ens vam adonar que al catàleg li faltava una tercera pota, el format breu, i vam obrir la col·lecció Numerika. Aquí és on publiquem les Vuit entrevistes inventades d’Enrique Vila-Matas, Nou cants per a Yung Beef de Manuela Buriel o Cinc llardons metafísics de María von Touceda. En aquesta col·lecció tenim llibres petits tant de narrativa com de no-ficció. 

El que sí heu fet des de l’inici és apostar per la literatura catalana i traduir-la al castellà.

Això és una cosa que espero seguir fent, tot i que no és fàcil. Com a editor m’interessa molt, sobretot estant a Barcelona i tenint gent al voltant que es dedica a publicar –i molt bé– en català. El fet de publicar aquestes traduccions es deu al fet que, quan vaig començar amb H&O, el 2016, estava treballant en una editorial catalana. Vaig arribar a un acord amb ells, per no generar suspicàcies, que no publicaria títols en català. Per això el que vaig fer els primers anys és publicar en castellà alguns autors en català que em semblaven interessants.

Ara, però, publica títols directament en català.

Ara que només em dedico a H&O puc fer el que em dona la gana, per dir-ho d’alguna manera, i publicar Albert Serra en català i en castellà o Adrià Pujol, Laura Llevadot o Edi Pou directament en català. L’any que ve començarem una col·lecció només en català. Tot i així, vull seguir traduint al castellà autors catalans perquè crec que val la pena. Si tot va bé, l’any vinent publicarem en castellà El conte de l’alfabet de Xènia Dyakonova.

Diu que són llibres difícils…

Sí, els llibres traduïts del català al castellà són difícils de vendre. No m’atreviria a dir exactament la raó, però és així. Ens costa una mica més arribar als lectors amb un autor català que publiquem en castellà que amb un autor estranger traduït. 

Creu que hi ha reticència per part del lector en castellà a l’hora de llegir catalans? Es prefereix un estranger?

No ho sé. No crec que sigui només qüestió del lector, sinó de tot el canal, començant per la distribució fins arribar als lectors. Evidentment, autors com Adrià Pujol, Irene Pujadas o Max Besora ja tenen a Catalunya una comunitat lectora que els llegeix en la seva llengua original. El difícil és arribar a un lector d’Extremadura o de qualsevol altra comunitat autònoma, ja que es parteix d’un desconeixement complet. 

L’èxit d’autores com Eva Baltasar o Irene Solà no ha despertat més interès per la literatura escrita en català?

Suposo que augmenta la curiositat, però és tan puntual que no es nota o, almenys, nosaltres no ho notem gaire. De totes maneres, al llarg d’aquests anys hem anat aprenent la manera d’arribar a més lectors. Els desperfectes, el primer llibre que vam publicar d’Irene Pujadas, el vam treure en paral·lel amb L’Altra editorial i ens vam adonar que en castellà no tenia cap mena de projecció, ja que el llibre en català captava tota l’atenció. Amb la publicació de la seva primera novel·la el que hem fet és treure-la sis o set mesos després que sortís en català. D’aquesta manera no quedem en un segon pla i podem tenir més presència als mitjans i a les llibreries catalanes. 

Fins a quin punt és clau la campanya de promoció a l’hora de donar a conèixer els llibres?

La promoció és vital. Dit això, crec que estem en un moment complicat en el sentit que no està tan clar cap a on ens hem de dirigir. És evident que la premsa, especialment l’escrita, ja no té el pes que tenia fa vint o trenta anys; però tampoc el llibre té el pes d’abans. La pregunta és si aquesta premsa ha estat substituïda per altres canals, especialment les xarxes socials. En part és així. El que passa és que tant tu com jo, encara que siguem joves, venim del món de l’antiga escola i això fa que, almenys en el meu cas, tingui poca idea de com funciona el món dels booktubers i els instagramers. No sabria dir a quins d’ells podria enviar els llibres del meu catàleg. I el problema és que si no aconsegueixes arribar als lectors els llibres queden perduts. Tornem al d’abans. Cada editorial té el seu múscul i H&O és una editorial que té tot just 5.000 seguidors a les xarxes socials que, òbviament, no estan pendents diàriament del que fem i del que publiquem. 

Cal tenir present que existeix una comunitat lectora que està fora de les xarxes

Absolutament. De fet, sospito que molts dels nostres lectors o no tenen xarxes o acabaran no tenint-ne. Nosaltres les fem servir per arribar a aquests lectors, l’accés dels quals als llibres, probablement, sigui directament a través dels llibreters, que estan jugant un paper clau, i dels clubs de lectura, que substitueixen les presentacions. Venim d’un boom de presentacions amb autors fent gires increïbles que només tenen sentit i són rendibles per a uns pocs. Jo intento fer alguna presentació per celebrar la publicació, però mai més de tres o quatre actes. No crec que tingui sentit fer coses que ens resten energia i diners.