Carlo Ginzburg ha estat una figura central en el desenvolupament de la microhistòria, juntament amb Edoardo Grendi i Giovanni Levi. A El formatge i els cucs (1976), el seu llibre més conegut, va reconstruir la cosmovisió d’un moliner del segle XVI, a partir de les actes del seu judici inquisitorial. Domenico Scandella havia estat denunciat pels seus veïns per tenir idees extravagants i herètiques i haver pronunciat les paraules amb què l’historiador va donar títol al llibre: "De la més perfecta substància del món els àngels van ser produïts per la natura, a semblança d’un formatge en què es produeixen cucs, però en crear-se reben de Déu que els beneeix la voluntat, l’intel·lecte i la memòria".
Ginzburg va demostrar com a partir d’un cas es podien reconstruir unes relacions socials, religioses i culturals molt més àmplies. Ginzburg és també reconegut per haver reformulat per al treball històric el mètode indiciari, o com mitjançant l’anàlisi de senyals petites i, fins i tot, involuntàries es poden recuperar els significats i les relacions que van establir els individus durant les seves vides.
Carlo Ginzburg
Una història sense final continua aquesta tradició, però amb un enfocament menys narratiu i més reflexiu, alhora que trenca els corsets acadèmics de les històries de l’art i de la literatura. Ginzburg proposa en aquest volum, com a forma de coneixement, la interacció entre paraules i imatges al llarg de la història. Publicat per l’editorial argentina Ampersand el març de 2025 i reeditat en una acurada i il·lustrada segona edició, Una història sense final reuneix nou assaigs, publicats entre 2005 i 2024, en què el lector viatja per diferents èpoques mentre es creuen disciplines -de Vasari a Wittgenstein, de la història de l’art a la filosofia, la literatura i la crítica textual i cultural-, i sempre amb un fil conductor: la contínua i complexa relació entre el visual i el verbal.
En el primer assaig, Història de l’art de prop i de lluny, Ginzburg planteja si és possible una història global de l’art que superi categories etnocèntriques i anacròniques, i que aprofundeixi en el context en què es produeix l’objecte, com el dels antiquaris dels segles XVI i XVII, col·leccionistes d’obres d’art, però també de petxines i de fòssils. A aquest estudi el segueix Les dues perspectives, sobre Vasari i l’èxit del seu projecte historiogràfic Vides (1550), o com llegim Vasari segons la interpretació que va fer Philippe-Auguste Jeanron en la traducció francesa de 1839. Per exemple, l’humanista italià mai no va parlar d’època del Renaixement, mentre que el seu comentarista francès va exaltar aquella època i va inventar aquesta noció històrica com un procés desitjat per la Providència. I així fins avui, que encara seguim reproduint aquesta categoria historiogràfica com si hagués estat recuperada per Jules Michelet.
'Una historia sin final'
El volum continua amb Petites diferències, que explora la tensió entre la descripció (ècfrasi) i els experts (connoisseurship) per concloure que les paraules són un element mediador fonamental entre pintura i experiències visuals. En l’assaig Les falsificacions en l’art es qüestiona els criteris d’autenticitat i valor, i es pregunta, amb certa i lúcida provocació, quant hi ha de contigüitat entre falsificador i coneixedor (historiador de l’art), per proposar com a únic mode de controlar l’anacronisme el recurs a la filologia, encara que aquesta també sigui falsejable. La cita d’una broma d’Ernest Gombrich revela la fina línia que existeix entre atribució i falsificació: "Doneu-me un milió, i us donaré un Giorgione: doneu-me mil milions, i us donaré un Leonardo"; com el subhastat Salvator Mundi, ironitza Ginzburg.
Cada assaig és un exquisit exercici d’àmplia erudició que, sense cap arrogància, tanca perles per gaudir en una lectura reposada i divertida. En les seves pàgines s’hi aborden també textos coneguts d’Aby Warburg i Walter Benjamin. A Les tisores de Warburg, Ginzburg reflexiona de nou sobre la noció de Pathosformel amb la qual explora com certes imatges arrosseguen significats emocionals més enllà de la seva època de creació. Textos, imatges i reproduccions és un homenatge a Benjamin i la seva tesi sobre la reproductibilitat tècnica, punt de partida per discutir la tensió entre original i còpia.
Fidel a l’enfocament microhistòric i indiciari, Ginzburg analitza casos concrets, sigui un gest en un fresc, un silenci en una biografia artística, un diagrama de Darwin o un canvi tècnic gairebé imperceptible, tots són punts de partida per desentranyar mecanismes culturals més amplis: "Cercar fragments imbricats en el present, transformant-los en indicis en condició d’accedir al passat: la filologia fa això sovint, de manera metafòrica". Encara que el seu mètode parteix del diminut, una pregunta central travessa tota l’obra: de quina manera les representacions visuals i verbals conformen o deformen la nostra comprensió històrica del món?
'El queso y los gusanos'
El llibre inclou un prefaci especial: el discurs que Ginzburg va pronunciar el 2023 en rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Buenos Aires. En aquest text, l’autor revisa el seu recorregut intel·lectual, però també recupera la seva història familiar marcada pel pensament crític i la tragèdia: el seu pare, Leone Ginzburg, va ser un important professor de literatura russa, perseguit pel règim feixista i assassinat pels nazis. La seva mare, Natalia Ginzburg (Levi) va ser una de les escriptores italianes més destacades del segle passat, amb obres tan reconegudes com Lèxic familiar, Les petites virtuts, Els nostres ahirs o Així va ser, sense oblidar la seva magnífica tasca com a editora: va impulsar la publicació d’Elsa Morante o de El diari d’Anna Frank.
En el postfaci d’Una història sense final, Ginzburg resumeix molt bé la clau d’aquest darrer llibre: "Des de temps immemorials l’espècie humana produeix imatges, reflexiona sobre imatges i parla d’imatges: l’homo sapiens és també homo fingens i homo loquens". L’ésser humà imagina, l’ésser humà parla. La història que sorgeix d’aquestes tensions i interaccions no busca ser definitiva, sinó que alimenta el diàleg continu entre discursos i formes de representació. Una història sense final és una obra imprescindible per a historiadors (inclosos els de l’art i la literatura), filòsofs, artistes, crítics i lectors interessats en les complexitats de la comunicació humana. Ginzburg convida a pensar, a interrogar, a revisar, a desconfiar de sentències simples i transmeses sense crítica. Una història sense final és una alenada d’aire fresc per a un món acadèmic tan necessitat d’això. Cal tornar a mirar, cal tornar a llegir.