“La lògica era tribal, brutal”. El personatge pres seriosament. Dades, i una anàlisi freda que serveix, precisament, per portar el lector a un moment històric clau, amb tota l'atmosfera inquietant i esfereïdora de l'Espanya de 1975.
La data és el 20 de novembre. Mor Francisco Franco, el caudillo, el dictador. I tot acaba com va començar. Amb aquesta “lògica”, la d'un militar que mai va aspirar a una altra cosa: “La lògica era tribal, brutal. Era la interpretació del poder en la seva forma més nua, més primitiva. Franco no era un ideòleg. Ni tan sols un gran estrateg. Era un home obsessionat amb una sola cosa: perpetuar-se en el poder. Era la seva afició, el seu hobby, la seva veritable vocació. La resta –Déu, Pàtria, Imperi-- eren adorns”.
Aquestes són frases del periodista Miguel Ángel Aguilar, una de les grans firmes del periodisme espanyol, que acaba de publicar No hi havia costum, crònica de la mort de Franco (Ladera Norte), un llibre no gaire extens --146 pàgines-- que ofereix llum a l'última etapa del dictador, amb ironia i distància, amb compromís i reflexió. El periodista treballa aquell any al setmanari Possible. I el que explica és el que ell mateix va viure.
Per als més joves suposarà una mena de manual. Per als més grans serà el llibre amb què recordaran fets que semblen sepultats per sempre. Però fa només 50 anys, o ni més ni menys que mig segle. En la vida d'un home és un temps considerable, però també abastable. L'Espanya de 1975 respon a un país d'un altre món. El salt assolit és poc imaginable per a tots aquells espanyols que van viure amb por i esperança la mort de Franco.
Assassinar, sempre
Perquè el que hi va haver és por. No se sabia què podia passar, tot i que s'havia viscut una certa obertura en els anys anteriors. Tanmateix, tot va acabar com havia començat: assassinant.
L'instint assassí és una de les qüestions que destaca Aguilar. En la recta final de la seva vida el règim afusella cinc persones, tres membres del FRAP i dos d'ETA, malgrat tota la pressió internacional. No hi ha clemència.
Miguel Ángel Aguilar, fidel estudiós dels codis militars i de la legislació, puntillós fins a l'extrem, insisteix que el règim està obligat a donar publicitat en el moment en què afusella aquests cinc condemnats.
I intenta, juntament amb altres companys periodistes, ser present a l'acte. Es nega a la premsa aquesta possibilitat, però Aguilar viatja fins al polígon de tir El Palancar, al nord de Madrid, al municipi d'Hoyo de Manzanares. Escolta els trets i amb els seus companys assisteix, ja al cementiri de la localitat, al lliurament dels cadàvers als familiars, amb taüts “mal clavats, (que) deixaven entreveure la indumentària que portaven els reus (…), i es veien els orificis d'entrada de les bales”.
Aguilar admet: “Recordo aquesta imatge ara, cinquanta anys després, i tinc la mateixa sensació de tristesa i desolació”.
Portada del llibre de Miguel Ángel Aguilar
No es podia esperar una altra cosa de Franco. L'anècdota, que és categoria, la destaca el periodista. I és que Franco, abans que tot passés, ja havia donat mostres del seu tarannà.
Recién arribat al comandament de la Primera Bandera de la Legió, va escriure a Millán-Astray demanant-li instruccions sobre com procedir per afusellar un legionari. Millán-Astray li diu que no pot afusellar un legionari, així com així. Hi ha codis, també entre els indesitjables. Només es pot matar un desertor quan està en combat obert contra l'enemic.
Franco, de fet, ja l'havia assassinat. I només volia saber com cobria l'expedient. El motiu? El legionari li havia llançat el ranxo a la cara d'un oficial, amb el clar missatge que allò era incomestible. Franco va fer desfilar la bandera de la Legió davant el cadàver.
A la Guerra d'Àfrica, durant la Guerra Civil, a la postguerra, i abans de morir, el 1975, actuava de la mateixa manera.
Sense deute amb l'Exèrcit
Aguilar repassa aquell any. Dona compte del descobriment per part de la premsa que el dictador pateix una flebitis, de la influència de la Revolució dels Clavells a Portugal, amb els militars de la UMD que pretenen quelcom semblant, de la Marxa Verda i dels últims dies d'agonia de Franco, provocats pel gendreíssim, el Marquès de Villaverde, Cristóbal Martínez-Bordiú, que va intentar allargar la vida del dictador com fos, enfrontant-se amb el metge de tota la vida del Generalísimo, Vicente Gil.
Sobre els militars que van intentar democratitzar l'Exèrcit, enquadrats a la UMD, Unió Militar Democràtica, Aguilar sosté una posició ferma que porta a una profunda reflexió, després de narrar que aquests van ser represaliats pel règim. “Per a Espanya el fenomen de la UMD va permetre que des de l'interior de les Forces Armades es recuperés la seva imatge, però també que la democràcia espanyola no contreies cap deute amb els militars per haver-nos portat la democràcia. Al contrari. Van ser els militars els qui van quedar en deute amb la democràcia, que els va proporcionar millor dotació d'armament, millor entrenament, millor preparació, millors sous i més relleu social”. És a dir, a Espanya “la democràcia no la van portar els militars”, una qüestió que sí va passar a Portugal.
El periodista Miguel Ángel Aguilar
La Marxa Verda és molt significativa. Mig segle després, el Sàhara, que va arribar a ser una província espanyola més, continua sent una pedra a la sabata per als governs espanyols. El rei Hassan II, veient la situació de debilitat del règim, i amb una operació molt ben dissenyada des de feia mesos, posava en marxa una operació amb població civil, i també amb la participació de militars dins les masses, que va portar fins a les portes del Sàhara Occidental, i que va provocar la retirada de l'Exèrcit espanyol. Aquells militars, --alguns encara viuen—, van sentir una enorme vergonya. El Marroc havia guanyat la partida, tot i que avui el futur del poble sahrauí encara és incert.
La traca que exposa Aguilar se centra en aquests afusellaments. S'havia ajusticiat el 1974, pel “ignominiós procediment del garrot vil” a Salvador Puig Antich; i s'havia afusellat a Julián Grimau, una mica abans, el 1963. I el 1975 arribarien els afusellaments de José Humberto Baena, Ramón García Sanz, José Luis Sánchez-Bravo, (els tres del FRAP) i Ángel Otaegui i Juan Paredes Manot, txiki, els dos membres d'ETA.
El búnquer
La pròpia mort de Franco ja seria un esperpent. El gendre, Cristóbal Martínez-Bordiú, metge, decideix portar ‘un hospital’ a El Pardo, per controlar-ho tot. I al dictador se li sotmet a tot tipus de ‘tortures’ per allargar-li la vida.
Mor a la matinada del 20 de novembre, tot i que ja feia dies amb mort cerebral. Tot obeïa a una estratègia, i és que havia de durar fins, almenys, el 26 de novembre, data en què s'havia de renovar el nomenament de Alejandro Rodríguez de Valcárcel. Era la figura clau, com a president de les Corts i president del Consell del Regne, que podia pilotar la continuïtat del règim, amb el rei Joan Carles com a cap d'Estat.
No va passar. I el rei Joan Carles I va designar en el seu lloc a Torcuato Fernández-Miranda, amb qui va desmuntar, pas a pas, “de la llei a la llei” el règim dictatorial.
Això ja serà una altra història. Miguel Ángel Aguilar es queda aquí, amb aquest títol divertit: és clar, no hi havia costum de passar d'una dictadura a una democràcia. No se sabia com podia acabar tot, un cop es produís “el fet biològic”, és a dir, la mort d'un militar que només va voler, a tota costa, mantenir el poder.
Per a joves i grans, Aguilar inclou un glossari.
I és que cal saber, ja com a cultura general i com a ciutadà espanyol, què era el búnquer, o què s'entenia com a “croada”, o què significa allò de FELIPE, o “l'equip mèdic habitual”.