Imagen de la serie 'Les disparues de la gare' (La estación de las chicas perdidas)
Cinema & Teatre

Els crims de l'estació de Perpinyà

No hi ha a La estació de les noies perdudes el morbo habitual al voltant dels assassinats de torn. De fet, el focus habitual (que sol concentrar-se en la figura del descuartitzador de costum) es desplaça aquí a les seves víctimes i als policies que el persegueixen

Vegeu també: ‘Els abandonats’: Retorn al salvatge oest

Leer en Castellano
Publicada

Durant gairebé vint anys, l'estació de Perpinyà (on es troba el centre de l'univers, segons Salvador Dalí) es va convertir en una zona perillosa per a les noies joves i solitàries que passaven per la zona, arriscant-se a ser segrestades per un psicòpata que les violava, les matava i llançava els seus cossos mutilats (gaudia arrencant-los els genitals o tallant-los el cap) a cunetes o prats.

Aquests horrors van tenir lloc entre 1995 i 2015, any en què es va detenir el responsable de tres d'aquests quatre assassinats tan espaiats en el temps. Un d'ells mai va ser resolt i segueix sent un misteri avui dia.

Amb aquests vímets reals, la guionista Gaelle Beltran (que va passar per Oficina d'infiltrats i va crear l'excel·lent minisèrie La promesa el 2020) ha fabricat una sèrie amb assassí en sèrie (perdó per la redundància) que no té res a veure amb les produccions nord-americanes d'aquest estil.

Imatge de la sèrie sobre els assassinats a Perpinyà

Imatge de la sèrie sobre els assassinats a Perpinyà

No hi ha a Les disparues de la gare (La estació de les noies perdudes) el morbo habitual al voltant dels assassinats de torn. De fet, el focus habitual (que sol concentrar-se en la figura del descuartitzador de costum) es desplaça aquí a les seves víctimes i als policies que el persegueixen i que veuen com es van tornant bojos a mesura que passen els anys i no hi ha manera de tancar el cas.

Plans paral·lels

La protagonista de La estació de les noies perdudes és una jove inspectora de policia anomenada Flore Robin (Camille Razat), la primera destinació de la qual és Perpinyà i el seu primer cas el dels segrestos i assassinats de joves morenes semblants les unes a les altres, com si el criminal tingués un prototip de bellesa femenina.

No triga a formar equip amb el capità Franck Vidal (Hugo Becker), amb qui participa en el descobriment d'un nou cadàver. Si la Flore arriba fresca a Perpinyà, en Franck fa uns anys que està obsessionat amb els crims de l'estació, i com veurem al llarg de la sèrie, a punt està el pobre de quedar-se sense la seva desatesa família i amb un problema mental de molts bemolls.

La estació de les noies perdudes es mou en dos plans paral·lels. D'una banda, hi ha les mares desesperades que han perdut la seva filla i no troben una manera de tancar el dol i, de l'altra, els policies que no aconsegueixen arribar a cap conclusió. Unes i altres s'enfronten com poden al pas del temps a través dels sis episodis de la sèrie, que resumeixen eficaçment vint anys en menys de sis hores.

Imatge de la sèrie Les disparues de la gare (La estació de les noies perdudes)

Imatge de la sèrie Les disparues de la gare (La estació de les noies perdudes)

Durant aquests vint anys, la gent envelleix, apareixen sospitosos que acaben resultant innocents, per estranys que semblin (com el metge peruà que observa tota l'estona la seva veïna, morena com les víctimes del psicòpata, o el propietari d'un bar on va ser vista una d'elles), un psicòleg aporta la brillant idea que potser l'assassí és fan de Salvador Dalí, la desolació s'apodera de les mares i el fantasma de la bogeria assetja el capità Vidal i la inspectora Robin.

Ritme pausat

Finalment, dels quatre crims de l'estació de Perpinyà se'n van resoldre tres. I en veure el culpable, un tarat d'una banalitat a l'estil Hannah Arendt absolutament depriment, entenem millor que la trama de Les disparues de la gare s'hagi centrat en les víctimes, els seus familiars i els policies que intenten posar una mica d'ordre en el caos.

Amb la quantitat de coses que es pengen diàriament a les plataformes, és poc probable que aquesta minisèrie aconsegueixi captar l'atenció d'una audiència àmplia, però els que la descobreixin trobaran una diferent volta de rosca al manid assumpte dels assassins en sèrie, ben escrita, ben interpretada i dirigida amb un ritme pausat, que no morós, que s'adequa perfectament a una investigació que va durar dues dècades.

El rodatge, per cert, va ser complicat. Encara que una mínima part de la població de Perpinyà es va alegrar en veure la seva ciutat en una sèrie de difusió internacional (gràcies a Disney Plus), van ser més els que van manifestar la seva hostilitat cap a una producció que els portava molt mals records, els d'aquella estació de tren que va deixar de ser el centre de l'univers per convertir-se en l'escenari d'uns crims abominables.