Els abandonats: Retorn al salvatge oest

De petit em vaig atipar un dia de tocinos de cel i vaig acabar vomitant i agafant-los tanta mania als maleïts tocinos que no els vaig tornar a tastar mai més. En un altre ordre de coses, una cosa semblant em va passar amb els westerns, que van ser el meu gènere preferit durant la infància (juntament amb les pel·lícules d'espies: James Bond i els seus derivats) i dels quals vaig acabar tan tip (era molt devot dels spaghetti westerns de Sergio Leone) que, ja d'adult, em va costar molt tornar-hi.

Després d'anys d'abstinència del salvatge oest, acabo de tornar-hi amb la sèrie de Netflix The abandons (Els abandonats, set episodis), creada per Kurt Sutter, que va passar per The shield (una sèrie de policies tan brillant com menystinguda: els perills d'estrenar al mateix temps que The wire) i va idear Sons of anarchy (una història criminal amb motoristes foscos). Per vèncer les meves reticències, vaig comptar amb la presència de Gillian Anderson, la inoblidable agent especial Dana Scully d'Expedient X, i de Lena Headey, la Cersei Lannister de Joc de trons.

Els abandonats és, de fet, un brillant i tens cara a cara entre dues dones de caràcter: la indòmita immigrant irlandesa Fiona Nolan (Headey) i l'aristocràtica senyora holandesa Constance Van Ness (Anderson), que conviuen, o fan veure que es suporten, en un poble tronat i permanentment enfangat on l'única casa bonica és la dels Van Ness.

Constance explota unes mines i compta amb el suport financer d'un Vanderbilt, però no en té prou i s'ha proposat quedar-se tota la zona. Pel dret o pel revés. Per això, primer fa ofertes als seus veïns per les seves propietats, i si aquests s'hi resisteixen, opten per la tàctica dels actuals narcotraficants sud-americans: plata o plom.

Violador enterrat

La seva nèmesi és Fiona Nolan, una vídua (el seu marit va caure borratxo del terrat, o el va empènyer ella, la cosa no està clara) amb quatre fills adoptius que compensen, o ho intenten, la seva esterilitat. La Fiona no ven ni es ven. I fa la impressió que, com diu la dita, aquell poble no és prou gran per a nosaltres dues.

Tot comença a anar-se'n definitivament en orris quan un fill de la Constance intenta violar una filla de la Fiona, que s'ho pren tan malament que clava una forca d'apilar palla a l'intrús, que després és rematat per la implacable mare adoptiva irlandesa, que és de natural expeditiva. Per intentar aturar el cop, el violador és enterrat (sota un gos) al mig del bosc, amb una creueta en honor al gos. Es creurà la Constance que el seu fill ha desaparegut sense més? Tot sembla indicar que no.

I així va avançant la història cap a un desastre final que es respira en l'ambient i que compta amb bastanta llenya al foc, com el romanç d'una filla de la Constance amb un fill de la Fiona. No us explicaré el final, que a més és el típic cliffhanger que deixa la porta oberta a una segona temporada, però, com us podeu imaginar, no és gens un final feliç.

Per la supervivència

Tot i estar rodada al Canadà, Els abandonats ha triat molt bé els seus paisatges i transmet una cosa molt semblant a la veritat dels orígens dels Estats Units d'Amèrica, inclosa la lluita de classes, aquí personificada en la humil Fiona i la molt sobrada Constance. L'obsessió americana pels winners i els losers ja és present en les dues fascinants arpíes que protagonitzen Els abandonats, dues dones disposades a tot per imposar-se en un entorn hostil no, el següent, que fa unes dècades podrien haver tingut el físic de Bette Davis o Barbara Stanwyck.

Els abandonats no descobreix la pólvora en el món del western, però el que fa, ho fa molt bé. I aporta la novetat de centrar l'acció (en un món d'homes) en dues dones lluitant no tant pel triomf, com per la supervivència.

L'ambientació és esplèndida (cal destacar la poca higiene que s'aprecia en el repartiment masculí, especialment creïble en el que és, a totes llums, un poblet de merda) i les interpretacions, sobretot les de les protagonistes, són magnífiques.

Per no parlar que amb Els abandonats he superat, per fi, l'empatx infantil i superat les meves reticències a un gènere cinematogràfic tan digne com qualsevol altre. Això sí: segueixo tenint una incomprensible mania a John Wayne, de qui tantes pel·lícules vaig empassar-me de petit.