Jim Jarmusch dissecciona els secrets de família a Father Mother Sister Brother
El cineasta nord-americà fa un sobri retrat de la institució familiar en una pel·lícula d'execució minimalista, fidel al seu estil i dividida en tres històries íntimes, que va guanyar el Lleó d'Or al Festival de Venècia
Ja ho va sentenciar Tolstoi al cèlebre inici d'Ana Karenina: “Totes les famílies felices s'assemblen, però cada família infeliç ho és a la seva manera”. A Father Mother Sister Brother (que s'estrena el 24 de desembre) Jim Jarmusch dissecciona aquesta institució amb el seu habitual estil minimalista. Amb aquest parca exercici d'estil va guanyar el Lleó d'Or al Festival de Venècia.
El llargmetratge es compon de tres històries independents, unides per la temàtica familiar i per diversos elements que es repeteixen a les tres a mode de picada d'ullet. Repeteix una fórmula que en el passat li va donar molt bons resultats: Mystery Train reunia tres històries ubicades a Memphis i connectades amb un hotel, Night On Earth cinc ubicades en taxis repartits per tot el planeta i Coffee and Cigarettes era una successió de curtmetratges protagonitzats per tipus fumant i bevent cafè. En realitat, també tenen cert vincle amb aquesta estructura les seves obres més episòdiques, orquestrades com una successió de trobades del protagonista, com Dead Man i sobretot la meravellosa Broken Flowers.
Father Mother Sister Brother
L'altre gran plantejament formal amb què ha treballat Jarmusch és la relectura dels gèneres: les pel·lícules de fugues carceràries a Down by Law, el western a Dead Man, el policíac a la Jean-Pierre Melville a Ghost Dog, les cintes d'espies a Els límits del control, les de vampirs a Només els amants sobreviuen i les de zombis a Els morts no moren.
En la seva producció hi ha dos llargmetratges que defineixen el seu cinema: la primerenca Estranys al paradís -l'obra que el va catapultar, després de la gairebé amateur Permanent Vacation- en què desplega els seus postulats narratius i estètics, i ja en plena maduresa Paterson, la seva obra mestra. Aquesta última és una mena de manifest de la seva visió del cinema com a poesia del quotidià, a partir d'aquest conductor d'autobús admirador de William Carlos Williams, que escriu poemes en què destil·la la màgia i bellesa de l'aparentment anodí (els versos són obra del gran Ron Padgett).
Aquesta mirada que personifica el protagonista de Paterson, similar a la d'un poeta japonès component haikus -o també, per què no, a la de Yasuhiro Ozu- és la que aplica Jarmusch a les tres vinyetes familiars de Father Mother Sister Brother. En elles porta el seu lacònic estil a un grau màxim de depuració. Mai el seu humor ha estat més deadpan, mai les seves narracions han estat més a prop de les elisions de Hemingway en relats com Gat sota la pluja (exemple màxim de la famosa teoria de l'iceberg).
Jim Jarmusch
Hi va haver un temps, als anys seixanta i setanta del segle passat, en què es van posar de moda les pel·lícules d'episodis, rodades per un o diversos directors; de Rogopag a Que visqui Itàlia!, passant per Els complexos, L'ofici més vell del món, Històries extraordinàries, Boccaccio 70… Els italians van ser especialment prolífics. Avui és una fórmula en desús, que Jarmusch practica com una rara avis. Al rei del minimalisme cinematogràfic li va de perles: li permet rodar miniatures, esbossos aquarel·listics, sargits amb un fil conductor comú.
Aquí aquest fil és la família: tres històries de fills que visiten els seus progenitors (a la darrera, l'apartament on aquests van viure). La primera està ambientada al nord-est rural dels Estats Units, la segona en un barri residencial de Dublín i la tercera a París. Els personatges són diferents en cadascuna d'elles, però hi ha petits elements connectors que es repliquen i les vinculen més enllà de la temàtica comuna: taules amb cafè o te, brindis, comentaris sobre l'aigua que es beu, uns skaters, un Rolex -que pot ser veritable o fals- o la frase feta “Bob’s your uncle” (el seu equivalent seria el voilà francès o el i llest català).
A marcar el despullat to que presideix i unifica formalment les tres vinyetes contribueix de manera substancial la banda sonora composta pel mateix Jarmusch, que per alguna cosa és un cineasta amb pinta i ànima de rocker. De fet, té dos potents documentals musicals: Year of the Horse, sobre una gira de Neil Young i Crazy Horse, i Gimme Danger, sobre The Stooges, és a dir, el grup amb què va debutar l'incombustible Iggy Pop. El director fa temps que li va agafar el gust a compondre les seves pròpies bandes sonores. Ho ha fet de manera continuada des de Només els amants sobreviuen -que és la millor de totes-, amb el duet experimental de guitarres elèctriques Sqürl, que forma amb Carter Logan. En el cas de Father Mother Sister Brother compon en solitari -destaca el tema titulat Jetlag- i s'hi afegeixen diversos temes versionats que canta Anika (la britànica Annika Henderson): These Days de Jackson Browne i sobretot Spooky que va popularitzar la fantàstica Dusty Springfield.
Father Mother Sister Brother
A la primera vinyeta regna Tom Waits en el paper d'un pare suposadament solitari i afectat de mancances materials i alts i baixos emocionals, a qui visiten el seu fill (Adam Driver) i filla (Mayim Bialik). L'espectador traurà les seves conclusions sobre les dinàmiques, recels i ressentiments que hi ha en aquesta família a partir de la difusa conversa que mantenen, amb silencis incòmodes, tensions soterrades i la hilarant demostració d'un enfollit Waits, destral en mà, de com talla la llenya per desfogar-se. Hi ha un gir final en què apareix un tema que es repetirà als següents episodis: fins a quin punt coneixem de veritat els nostres pares?
A la segona vinyeta, dues filles compleixen amb el ritual anual de visitar la seva mare i prendre un afternoon tea que ella ha preparat primorosament, amb els seus pastissets i delícies diverses. Aquí les dinàmiques familiars ja s'entreveuen des de la primera escena, en què la mare (Charlotte Rampling) estirada en un sofà, parla per telèfon amb la seva terapeuta, intentant calmar les angoixes que li genera la trobada. La mare és una estirada i exitosa autora de bestsellers, que pels seus títols semblen situar-se a mig camí entre la novel·la romàntica i el thriller. Tracta les seves filles amb adusta severitat, com si continuessin sent nenes a les quals cal renyar.
A la gran la interpreta Cate Blanchett disfressada de solterona asexuada i apocada. A la petita, una Vicky Krieps amb els cabells tenyits de rosa i moltes ganes d'escenificar que les coses li van de meravella i que és una gran emprenedora. La qual cosa no sembla ser certa. L'acompanya a la cita una amiga i, poc abans d'arribar, li fa aturar el cotxe per col·locar-se al seient del darrere i simular que ha vingut en Uber perquè té el suposat Volvo al taller. A diferència de la primera història, aquí no hi ha un gir final sorprenent. I com tampoc hi ha cap drama intens i patidor (Jarmusch està a les antípodes d'Ingmar Bergman), s'acreix la sensació de minimalisme portat a l'extrem.
Tom Waits a Father Mother Sister Brother
Si a la primera vinyeta els fills visiten el pare i a la segona la mare, a la tercera dos germans bessons afroamericans -ell és Luka Sabbat i ella Indya Moore- acudeixen per última vegada a l'apartament, ja buit de mobiliari i objectes personals, on van viure de petits amb els seus pares. Allà apareix fugaçment, en un cameo com a portera, Françoise Lebrun, una picada d'ullet per a cinèfils aplicats.
Els progenitors han mort en un misteriós accident d'avioneta. I resulta que tot el que els envolta és misteriós, perquè en buidar l'apartament han aparegut documents amb diverses identitats, una partida de matrimoni falsificada… Potser van ser espies, o alguna cosa pitjor? De nou apareix el tema de fins a quin punt coneixem de veritat els nostres pares.
A l'escena final, els dos germans visiten el traster on han guardat tots els objectes que van formar part de l'existència dels seus pares i d'ells quan eren petits. En aquest traster es resumeix la vida d'una família i s'hi guarden tots els seus secrets.
