Les inseparables germanes Kessler
Gairebé m’havia oblidat de les germanes Kessler quan vaig saber del seu doble suïcidi (o eutanàsia), i ho vaig trobar estranyament poètic. No sé si es van agafar de la mà per al viatge final, ni en què van pensar durant els seus últims minuts, però van portar a l’extrem la seva germanor
Van arribar juntes al món i juntes se’n van anar fa uns dies, als 89 anys d’edat, recorrent al suïcidi assistit. Les bessones Alice i Ellen Kessler (Nerchau, Saxònia, 1936) van viure juntes tota la vida, mai no es van casar, no van tenir fills i, segons com es miri, sempre m’han recordat una mica als cirurgians bessons que interpretava Jeremy Irons a la pel·lícula de David Cronenberg Dead ringers (Inseparables), encara que en una versió més riallera i molt menys sinistra.
Suposo que ja gairebé ningú a Espanya es recorda de les germanes Kessler, però hi va haver una època (a mitjans dels anys 60) en què eren una presència habitual als programes de varietats de TVE que solia presentar aquell afable senyor vienès que responia al nom de Franz Joham i que, per cert, feia les delícies de la meva àvia, que s’havia enganxat a les seves cançons barroeres, acudits dolents i sal austríac durant la postguerra, quan l’home formava part d’una companyia de revista (fina, sense suc ni bruc i sense grolleries) anomenada Los Vieneses, que va triomfar a Barcelona (d’aquí també van sortir titans de l’entreteniment dels 60 com el realitzador Artur Kaps, l’actor Gustavo Re i la ventríloqua Herta Frankel).
Les bessones Kessler fotografiades a la revista italiana TV Sorrisi e Canzoni el 1965.
Les bessones Kessler eren molt altes i tenien les cames molt llargues. Cantaven, ballaven i, sobretot, somreien molt. A la meva àvia li encantaven. I a mi també: dues dones igual de guapes i simpàtiques que alegraven la cendrosa programació de la televisió franquista.
Gairebé m’havia oblidat d’elles quan vaig saber del seu doble suïcidi (o eutanàsia), i ho vaig trobar estranyament poètic. No sé si es van agafar de la mà per al viatge final, ni en què van pensar durant els seus últims minuts, però van portar a l’extrem la seva germanor, abandonant aquest món al qual també havien arribat juntes.
Programa de varietats
Nascudes a l’Alemanya Oriental, les Kessler es van escapar a l’oest el 1952 amb els seus pares, aprofitant un visat de turista. Com que ballaven des dels sis anys, es van col·locar ràpidament al Palladium de Düsseldorf, i entre 1955 i 1960 es van instal·lar a París, formant part de l’espectacle del Lido, on van conèixer Elvis Presley, que corria per la Ville Lumiere.
Aquell mateix any van representar Alemanya al festival d’Eurovisió amb la cançó Heute abend wollen wir tanzen geh’n (Aquesta nit volem ballar), quedant en un honorabilíssim novè lloc, com diria el plorat José Luís Uribarri.
Prèviament, el 1962, van estar a Itàlia, on van presentar el programa de varietats de la RAI Studio Uno (als quaranta anys, per cert, van sortir a la portada del Playboy italià, que va ser el més venut de tota la història de la publicació). També van creuar l’Atlàntic, i als Estats Units van aparèixer als shows de Red Skelton i Ed Sullivan. I, de tant en tant, venien per aquí a visitar en Franz Joham.
Promeses de l’alteritat
Les bessones van participar en diverses pel·lícules, però gairebé sempre en papers decoratius (eren ideals per al peplum). Lamentant decebre els que preferirien que les germanetes mantinguessin una relació tan malsana com la de Joan Crawford i Bette Davis a Què va ser de Baby Janes, he de dir que, encara que mai es van casar, van protagonitzar sengles romanços: l’Ellen, amb l’actor italià Umberto Orsini; l’Alice, amb el cantant francès Marcel Aumont (un altre que també es deixava caure pels programes de varietats de TVE) i l’actor italià Enrico Maria Salerno.
Les bessones Kessler / HARALD BISCHOFF / WIKIPEDIA
Sempre m’ha fascinat la vida dels bessons idèntics. Encara que es digui que tots tenim un doble en algun lloc del món (teoria del doppelganger), ha de ser molt peculiar créixer amb algú que és clavat a tu. Molt s’ha escrit sobre els estranys poders dels bessons, o sobre la bogeria que els assetja (una vegada més, Inseparables, que estava basada en una història real), però, en el cas de les Kessler, tot sembla indicar que el seu vincle era més fort que qualsevol altre.
Desapareguts la meva àvia i en Franz Joham, les bessones Kessler eren els últims testimonis vius de la meva infància, també desapareguda. Amb la seva mort voluntària, he tornat per uns instants al saló del pis dels meus pares a la plaça del doctor Letamendi, assegut al costat de la meva àvia, que somreia davant l’última i inofensiva ximpleria del seu ídol vienès, poc abans que apareguessin les bessones teutones amb les seves cames interminables i els seus somriures enlluernadors, heralds de les millors promeses de l’alteritat.
