L'escriptor nord-americà Harlan Coben (Newark, Nova Jersey, 1962) ha assolit un just reconeixement crític i comercial com a autor de uns thrillers vibrants i d'eficaç fusteria que mantenen el lector enganxat a les seves pàgines fins al sempre sorprenent final (encara que els oblidi als deu minuts d'acabada la lectura).
Des de fa un temps, diverses de les seves novel·les s'han convertit en minisèries per a la televisió de pagament, encara que mai produïdes als Estats Units, sinó en llocs tan variats com el Regne Unit, França, Polònia, l'Argentina i fins i tot Espanya.
Imatge de la sèrie 'Lazarus'
La seva nova minisèrie, Lazarus (Netflix, sis episodis) és la primera que no adapta cap novel·la, sinó que parteix d'un material especialment creat pel senyor Coben i Danny Brocklehurst, escriptor anglès que fa anys que fabrica ficcions per a la BBC i altres cadenes britàniques i que potser sigui el responsable del gir paranormal aplicat a les històries del seu col·lega americà, que fa de Lazarus una raresa al planeta Coben.
Morts d'antany
Vegem: el psiquiatre Joel Lazarus (Sam Claffin) torna momentàniament a la seva ciutat de províncies des de Londres després del (aparent) suïcidi del seu pare, una institució de la psiquiatria britànica. Anys enrere, la seva germana bessona va ser assassinada i mai es va trobar el culpable.
A Joel, el tema del seu pare li fa mala espina perquè mai li va semblar que el seu progenitor fos dels que es treuen voluntàriament de sobre. Haurà tornat a atacar l'assassí de la seva germana?
Fotograma de la sèrie 'Lazarus'
Per donar més voltes a les coses que el turmenten, Joel s'instal·la al despatx del seu difunt pare (el gran Bill Nighy). I és aquí on comencen a passar coses que, diguem, surten del corrent: a Joel se li apareixen morts d'antany (inclòs el seu senyor pare) que, cadascun a la seva manera, aporten pistes vagues (com si estiguessin racionant la informació) sobre el que va poder passar als dissortats membres de la família Lazarus i als seus coneguts.
Lazarus és un producte entretingut que es sosté, principalment, gràcies al guió i als actors, però no estic segur que els fenòmens paranormals li sentin del tot bé a les intrigues impecables i amb els peus a terra (més o menys) del senyor Coben.
Deliris paranormals
En aquest sentit, els seus lectors acceptarem Lazarus com un experiment que potser val més que no es repeteixi. Ja hi ha altres autors especialitzats en allò fantàstic que compleixen dignament amb la seva comesa.
No voldria que li passés a Coben el mateix que a l'escocès John Connolly, les aventures del detectiu Charlie Parker del qual vaig llegir amb avidesa fins que va començar a farcir-les d'àngels, apareguts i altra fauna fantasiosa que mai vaig entendre què hi pintava.
Va arribar un moment en què em vaig desenganxar del senyor Connolly pels seus deliris paranormals (o per barrejar, diguem, peres amb pomes), i no voldria que em passés el mateix amb Harlan Coben, a qui dec hores d'honesta diversió, tant en els llibres com a la pantalla.
Recuperar els hàbits
En el cas de Lazarus, allò fantàstic només serveix per allunyar el focus de la intriga fonamental, que es resol, a més, de manera no gaire satisfactòria. Val la pena veure-la? Jo diria que sí, malgrat totes les distraccions paranormals que podrien haver-se explicat sense recórrer a apareguts, ectoplasmes i trasgos diversos.
Lazarus funciona com a entreteniment de cap de setmana, però no està a l'alçada de prèvies minisèries basades en novel·les del senyor Coben.
No sé si l'escriptor s'ha traït a si mateix o, simplement, ha optat per experimentar. Que és el mateix que es pot dir sobre la seva darrera novel·la, Gone before goodbye, acabada de publicar a Espanya amb el títol de Sense dir adéu i escrita a quatre mans amb l'actriu Reese Witherspoon, una senyora a qui no se li coneixia cap feblesa literària.
En qualsevol cas, li agrairia molt que tornés als seus hàbits creatius habituals i s'oblidés de fantasies animades d'ahir i d'avui i de donar un cop de mà a actrius a la recerca de nous horitzons recreatius.