Die My Love: la literatura salvatge d'Ariana Harwicz salta a la gran pantalla

Hi ha autors que escriuen a queixalades. Fereixen el lector. El llenguatge es converteix en una arma llençada per transmetre idees rabioses, allunyades del discurs dominant. Ho va fer Céline -figura incòmoda on n'hi hagi-, incrustant en el francès literari l'argot de carrer i el crit pamfletari. Ho va fer Thomas Bernhard amb els seus exabruptes en forma de monòlegs desquiciats que esdevenen arengues contra tot i contra tothom. I ho fa l'argentina Ariana Harwicz amb la seva literatura salvatge. Tots ells es mouen entre l'espant i la seva teatralització.

Harwicz va debutar el 2012 amb Matate, amor (Anagrama) relat visceral i descarnat d'una depressió postpart, que ara arriba a les pantalles amb el títol de Die My Love. A les pàgines de la novel·la es barregen els impulsos maternals més inconfessables; la sexualitat més crua, els seus arravataments i fantasies; l'animalitat atàvica que nia en tot ésser humà, i la bogeria. Van seguir La débil mental i Precoz (les tres estan reunides en el volum Trilogía de la pasión) i després Degenerado -on s'atreveix a explorar la pedofília- i Perder el juicio (totes publicades a Anagrama). Per entendre la visió del món i de la literatura d'aquesta escriptora és molt recomanable El ruido de una época (Gatopardo Ediciones), que reuneix breus i contundents reflexions i és de lectura molt més fàcil que les seves narracions.

'Die my love'

Matate, amor comença així: “Em vaig reclinar sobre l'herba entre arbres caiguts i el sol que escalfa el palmell de la meva mà em va donar la impressió de portar un ganivet amb el qual m'anava a dessagnar d'un tall àgil a la jugular. Darrere, en el decorat d'una casa entre decadent i familiar, podia sentir les veus de el meu fill i de el meu marit. Tots dos despullats. Tots dos xipollejant a la piscina de plàstic blau, amb l'aigua a trenta-cinc graus. Era un diumenge vigília de dia festiu. Estava a pocs passos d'ells, oculta entre males herbes. Els espiava. Com és que jo, una dona dèbil i malaltissa que somia amb un ganivet a la mà, era la mare i l'esposa d'aquells dos individus? Què anava a fer? Vaig amagar el cos endinsant-me a la terra. No els anava a matar. Vaig deixar caure el ganivet. (…) I jo? Una dona normal, d'una família normal, però una excèntrica, desviada, mare d'un fill i amb un altre, qui sap a aquestes alçades, en camí. Em vaig ficar a poc a poc la mà a les calces. I pensar que jo sóc l'encarregada de vetllar per l'educació del meu fill. El meu marit em crida per unes cervesetes a la pèrgola, pregunta si morena o rossa. Sembla que el nadó s'ha cagat i he de comprar-li el pastís de cumple mes. Altres mares segur que el fan elles mateixes. Sis mesos, em diuen que no és el mateix que cinc o set. Cada vegada que el miro recordo a el meu marit darrere meu, gairebé ejaculant-me l'esquena quan se li va acudir la idea de girar-me i entrar, a l'últim segon. Si no hagués existit aquell gest de girar-me, si jo hagués tancat les cames, si li hagués agafat la polla, no hauria d'anar a la fleca a comprar el pastís de nata o xocolata i les espelmes, mig any ja”.

'Die my love'

D'entrada, Harwicz és una autora impossible d'adaptar al cinema. Portar a la pantalla aquest tipus de literatura és un repte del qual és difícil sortir-ne airós. Per plasmar visualment els devaneigs d'una psique desequilibrada no hi ha molts més recursos que gestionar l'excés, amb el perill que tot es desbordi. S'hi ha llançat la britànica Lynne Ramsay -amb producció de Martin Scorsese, que va comprar els drets de la novel·la- i el resultat, encara que finalment fallit, és interessant.

Sens dubte és la cineasta adequada per abordar l'univers Harwicz. Ramsay va cridar l'atenció amb el cru realisme de les seves dues primeres pel·lícules -Ratcatcher i Morven Callar- i va fer el salt al mainstream amb Hem de parlar de Kevin, adaptació de la novel·la de Lionel Shriver, que ja tractava les maternitats traumàtiques. Va confirmar la seva força visual per abordar temes incòmodes amb En realitat mai vas ser aquí, auster thriller gairebé sense diàlegs, en què un tipus solitari interpretat per Joaquin Phoenix -en mode Alain Delon a Le Samurai- rescatava una nena d'una xarxa de pederastes.

Aquesta darrera pel·lícula demostrava la capacitat de Ramsay per construir un to fosc i malaltís i mantenir-lo de principi a fi. Si en aquell cas per aconseguir-ho treballava la contenció, a Die My Love opta per l'excés. L'objectiu és plasmar el camí cap a la depressió i la bogeria d'una jove escriptora que no escriu, desbordada per la seva recent maternitat, frustrada per l'absència de relacions sexuals amb el seu marit i gelosa perquè cada cop acumula més proves que aquest li és infidel.

'Die my love'

La parella s'instal·la en una casa aïllada al camp -la campinya francesa a la novel·la, l'Amèrica profunda a la pel·lícula-, on ella passa llargues hores sola cada dia quan ell se'n va a treballar, amb un assortiment de condons a la guantera del cotxe. En aquest entorn de campinya gens bucòlica ella s'endinsa en la més pura animalitat, fantasia amb la presència d'un enigmàtic motorista amb casc que ronda la casa, sent la presència de les bèsties del bosc, processa el suïcidi de persones del seu entorn i a poc a poc es va deslitzant pel pendent del desequilibri mental.

Ramsay ho visualitza mitjançant cinc recursos: el format 1:1,33, és a dir, la pantalla quadrada en què empresona els seus personatges, generant una opressiva sensació de claustrofòbia; els colors saturats que produeixen un toc d'irrealitat; la càmera inquieta, que es mou amb girs bruscos; moments en què sona una música ensordidora i last but not least la interpretació dels seus dos protagonistes.

L'estrella absoluta és Jennifer Lawrence, una d'aquelles actrius que necessiten reivindicar-se perquè van arribar a l'estrellat en el cinema més comercial -en el seu cas, la saga de Los juegos del hambre i unes quantes cintes de superherois- i per això es fiquen en papers en què cal donar-ho tot. Ho va fer a Madre!, la incomprendida cinta d'Aronovksy, i ho fa aquí. Crida, es masturba, passeja per la casa amb un pit a l'aire després d'alletar el nadó, es dona cops de cap contra el mirall del lavabo fins a trencar-lo, travessa amb el seu cos una porta de vidre… Al que l'actriu es va negar va ser a sacsejar el nadó, de manera que a la pantalla no apareix aquesta violència que sí que es dóna a la novel·la.

'Die my love'

També Robert Pattinson, el seu partenaire a la pel·lícula, va haver de reinventar-se per no quedar atrapat en els papers d'ídol adolescent, en el seu cas la saga Crepúsculo. Encara que aquí té poc marge per lluir-se, entre altres coses perquè el seu personatge està molt desdibuixat. Completen el repartiment els veterans Sissy Spacek i Nick Nolte.

La decisió més radical que pren Ramsay en el seu intent de traslladar l'estil rabiós de Harwicz és dissoldre l'ordre temporal i la diferenciació entre realitat i deliri. És una aposta agosarada, potser massa, sobretot perquè la pel·lícula dura dues hores i li sobren clarament com a mínim trenta minuts. Al principi, el joc que proposa la cineasta és estimulant i aconsegueix impactar, desconcertar i treure l'espectador de la seva zona de confort. Però a mesura que la cinta avança i van in crescendo la confusió cronològica i els difusos límits entre el real i l'al·lucinatori, cada cop resulta més difícil interessar-se pel que passa a la pantalla.

Amb tot, el que fa Ramsay és meritori, destil·la una ambició que cal aplaudir, encara que el resultat no sigui del tot satisfactori. A l'hora d'abordar el desequilibri psicòtic a la pantalla el hit mai superat segueix sent Repulsión (aquest conill escorxat sobre un plat, aquells braços que emergeixen de la paret del passadís!), a la qual podríem afegir Cul-de-Sac, La semilla del diablo i El quimérico inquilino, totes de Roman Polanski.