La caminada de Pierrette d’Orient

Hi ha tres fotògrafs que tenen sempre un èxit assegurat. Brassai, Cartier-Bresson i Doisneau. Tots tres, testimonis esplèndids d'un París de la postguerra, especialment el seu romanticisme pobre i bohemi, avui ja desaparegut. Qualsevol centre d'art que organitzi una exposició sobre qualsevol dels tres, sigui una retrospectiva o una selecció, una expo conceptualment reeixida o un fiasco, convoca invariablement les multituds.

També em convoquen a mi aquests tres artistes de la captura de l'instant, encara que el mitjà ideal per a les fotos sigui, al meu parer, les pàgines d'un llibre o d'una revista. Per això aquesta tardor, estant uns dies treballant a París, no em vaig perdre Instants donnés, una gran exposició de 350 fotografies de Robert Doisneau (1912-1994) al musée Maillol.

La imatge més famosa de les moltes que va captar Doisneau és El petó, en què una parella, barrejada en la multitud anònima que camina davant de l'ajuntament de París, s'enllacen en un petó romàntic i apassionat. S'han escrit rius de tinta sobre aquesta imatge, encara que sigui construïda, fictícia.

Bellesa captivadora

L'altra foto que immediatament associo –i no sóc l'únic-- al nom de Doisneau és el retrat del poeta Jacques Prévert, assegut sota uns arbres, davant una tauleta típica dels bistrots francesos, amb un gos als seus peus, la mirada perduda en no se sap on.

El poeta vesteix amb un vestit molt elegant, porta mocassins, duu barret i un cigarret als llavis, que dibuixen una ganyota escèptica, i sobre la tauleta descansa una copeta de vi o de licor. A la còpia que va dedicar a Doisneau, la dedicatòria diu: “A Doisneau, de Prévert, exhaust per l'estupidesa del món” (effondré para la vacherie du monde).

Però no vaig anar al museu Maillol per veure El petó, ni per veure Prévert, sinó amb l'esperança que s'hi exposés també la sèrie de fotos titulada La balade de Pierrette d’Orient.

Hi havia al museu molta gent, moltes fotos, i molta gent fent-se selfies davant les fotos de Doisneau. Finalment vaig girar una cantonada i sí, allà regnaven les imatges, preses el 1953, de Pierrette en la seva caminada o passejada (balade en francès), i no “balada” (ballade), com a vegades es tradueix.

Pierrette era una jove morena, de bellesa captivadora, que tocava l'acordió, acompanyant la cantant Madame Lulú (Lucienne Fredus), pels avui desapareguts bistrots de Les Halles i a les cafeteries del barri llatí. Carnissers amb el davantal de cautxú tacat de sang, i paletes amb la boina calada, asseguts davant el seu menú barat i la seva gerra de vi, i cambrers de papallona torta darrere la barra de marbre o de zinc, observen l'estranya parella femenina com una aparició mig humana mig angèlica.

Ficció estupenda?

Lulú, una senyora de mitjana edat i una mica grassoneta, canta, i Pierrette, recolzada en alguna paret, l'acompanya a l'acordió, mantenint sempre aquesta actitud distant, aquesta mirada altiva, inaccessible. Formen una parella estranya i desigual, una mica patètica, que convida a tota mena d'especulacions. 

Sembla que Doisneau i l'escriptor Robert Giraud, amb qui aquell va col·laborar durant uns anys, i que estava especialitzat precisament en la vida de les classes treballadores parisenques, van seguir les dues dones durant uns mesos per carrers i establiments. L'última foto de la sèrie, que és la que reproduïm en aquesta pàgina, les mostra al costat del Sena. Per sobre l'espatlla, d'on porta penjat l'acordió, Pierrette dirigeix al fotògraf, o a nosaltres, una mirada seriosa, gairebé hostil, com dient: “però a veure, què dimonis vol vostè, per què no deixa d'una vegada de seguir-nos?”

Quan aconsegueixo sortir de l'encís d'aquestes imatges d'un París que ja no existeix, i d'una jove acordionista que ja ha mort, trobo un ambigu consol en recordar que de Pierrette i Lulú no se'n sap absolutament res, no han deixat cap dada de les seves vides llevat d'aquestes fotografies, i pensar que, igual que El petó, potser també La balade de Pierrette d’Orient sigui un muntatge, una estupenda ficció de Doisneau.