De monestir frustrat a monument nacional: l'església romànica de la Noguera que va sobreviure a guerres i a l'oblit

L'església sempre ha tingut molt de pes en una societat com l'espanyola. Catalunya no n'és cap excepció.

Centenars de pobles s'han erigit al voltant dels temples religiosos. Alguns d'aquests, però, han quedat dispersos en prats i muntanyes, mentre que d'altres han perdut importància amb el temps.

Cadascú explica la seva història i l'església de Sant Pere de Ponts, a Lleida, narra una transició interessant: havia de ser un monestir, va caure en l'oblit i es va convertir en Monument Nacional.

Aquest procés es deu al seu interès històric i arquitectònic: és un exemple singular del romànic llombard a Catalunya.

Les seves primeres referències documentals daten de l'any 1024, en temps del comte Ermengol II d'Urgell.

Al llarg del segle XII va rebre donacions i privilegis que pretenien convertir-la en un monestir benedictí, projecte que mai no es va arribar a materialitzar.

L'any 1269 s'hi va establir una canònica agustiniana, convertint l'església en un centre econòmic i cultural rellevant per a la comarca de la Noguera. Tanmateix, va arribar el temps de la violència i l'abandonament.

Durant la Primera Guerra Carlina, el 1839, tant l'església com el proper castell de Ponts van ser severament danyats. El cimbori-campanar es va ensorrar gairebé del tot i la volta de la nau va col·lapsar.

Fotografies de l'època mostren la devastació, especialment a les parts altes de l'edifici. Amb tot, no la van acabar: la col·legiata va sobreviure.

Més endavant, el 1931, va ser declarada Monument Nacional. Tot i així, la restauració integral no es va iniciar fins a finals del segle XX.

Va ser gràcies a la iniciativa de l'Associació d'Amics de Sant Pere de Ponts, que va treballar durant gairebé vint anys per retornar-li el seu esplendor.

Ara, l'església conserva una nau rectangular que desemboca en una capçalera triconca o trèbolada: tres absis perpendiculars que formen un espai central quadrat, com un creuer, sobre el qual es va construir el cimbori-campanar.

Aquesta disposició és única, molt poc habitual en el romànic català. Hi ha exemples similars en esglésies com Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Santa Llúcia de Tragó de Segre o Sant Marçal de Terrassola.

Per la seva banda, el cimbori reconstruït manté l'estructura octogonal, amb finestrals als quatre punts cardinals i un campanar que s'eleva sobre ell, amb dos nivells de buits geminats sota arquets llombards.

Els absis presenten lesenes i arquets cecs que creen un contrast lumínic característic del romànic llombard.

Pel que fa al mur nord, conserva una porta al costat d'un arcosoli amb un sarcòfag medieval decorat amb escuts heràldics.

Ja a l'interior, la nau coberta amb volta de canó es combina amb la volta esquifada de vuit panys al creuer, elevada mitjançant trompes que converteixen el quadrat en octògon.

Les capelles semicirculars presenten voltes de forn i la central mostra tres concavitats allargades amb finalitats simbòliques, al·ludint a la Santíssima Trinitat.

D'entre els elements destacats hi ha una pica baptismal romànica i un sarcòfag medieval amb rosetes i figures d'animals, identificat amb el nom de Gilabertus.

Què veure i què no perdre's

A més del seu valor arquitectònic, el temple ofereix un recorregut històric: des de la canònica agustiniana fins a la seva devastació a la guerra, passant per la restauració moderna.

Els visitants poden recórrer tant l'interior com l'exterior de l'església. Allà es distingeix clarament la pedra original de les parts restaurades.

Per tot això, la visita a Sant Pere de Ponts val la pena. Primer per veure com es conserva una joia romànica i, d'altra banda, per comprendre la influència dels comtes d'Urgell.

No és difícil arribar-hi: Ponts i la seva església es troben a només 45 minuts de Lleida. N'hi ha prou amb agafar la C-13 fins arribar a Ponts.

Un cop al poble, s'ha de prendre la carretera local LV-3001 cap al nord-est, seguint les indicacions cap a la zona del castell i la col·legiata de Sant Pere, situada sobre un petit turó a pocs centenars de metres del nucli urbà.

Des de Barcelona, el trajecte és més llarg, amb una durada estimada d'unes dues hores i mitja per carretera. El més habitual és agafar l'autopista A-2 cap a Lleida, desviant-se després cap a la C-14 o la C-13 en direcció a Balaguer.