Moisès, un jove emprenedor de 26 anys, lidera actualment Xurros Peñacorada, un negoci que va començar el 1981 com el somni dels seus avis per donar una vida millor a la seva família.
Sota la seva direcció i la del seu germà, el que inicialment era una única xurreria ha crescut fins a convertir-se en una estructura de nou food trucks i un obrador central que funciona com a base d'operacions, segons ha revelat al podcast d'Eric Ponce.
Per a ell, aquest ofici no és simplement una inversió econòmica freda, sinó una tradició profundament emocional que defineix la seva història personal i la del seu barri.
Quant a la viabilitat econòmica, Moisès explica que una xurreria mitjana sol facturar “entre 30.000 i 60.000 euros l'any". Tot i que el volum de vendes depèn totalment de la ubicació i la temporada —arribant fins i tot als 120.000 euros en zones costaneres—, la xifra de 60.000 euros és un estàndard per a llocs fixos ben establerts.
Després de descomptar despeses de personal i subministraments, el negoci ofereix un marge de benefici net proper al 25%, la qual cosa suposa uns 15.000 euros nets anuals per unitat.
La rendibilitat del producte estrella és excepcional, ja que produir un sol xurro té “un cost de només 1 o 2 cèntims”. Tenint en compte que el preu de venda al públic oscil·la “entre els 28 i 30 cèntims”, el marge és massiu, permetent recuperar una inversió inicial d'uns 20.000 euros en un any com a màxim.
Després del xurro, les porres i la xocolata artesanal són els productes que més benefici aporten, contrastant amb les canyes farcides que, a causa de la seva complexa elaboració manual, gairebé no deixen marge de guany.
Malgrat aquestes xifres atractives, el negoci és extremadament sacrificat i depèn d'una estacionalitat molt marcada, amb pics de venda al desembre i gener.
Actualment, el grup compta amb set empleats fixos, i Moisès destaca que la gestió del personal és el desafiament més complex, especialment per cobrir les intenses cues dels diumenges al matí.
Per a Moisès, l'èxit resideix en el sentiment i la nostàlgia que transmeten els seus productes, quelcom que l'impulsa a aixecar-se cada dia a les 6 del matí per honorar el llegat familiar.