Molta gent als Estats Units detesta i tem Donald Trump, però pocs ho han expressat amb tanta urgència i passió com l’actor Mark Ruffalo (Kenosha, Wisconsin, 1967) durant la recent celebració de lliurament dels Globus d'Or, quan el va retratar com un perill públic i una catàstrofe per al món en general i el seu país en particular.
Sí, ja sé que no cal fer gaire cas als actors quan es posen estupends políticament (només cal veure els nostres), ni oblidar que porten vides privilegiades en comparació amb la del comú dels mortals. I Ruffalo no és l’únic que s’ha manifestat en aquest sentit (Robert De Niro tampoc no s’ha mantingut callat), però, almenys, ens ha estalviat aquelles amenaces d’anar-se’n a viure a Europa fins que escampi el vendaval trumpista a les quals són tan donats els divos de Hollywood (passa el temps i tots segueixen a les seves mansions de Bel Air, animant molt, això sí, el jardiner mexicà).
L’home no se’n va enlloc i es queda on és per plantar cara a la situació dins de la mesura de les seves possibilitats (encara que s’insinua un cert interès per part seva per iniciar una carrera política: es va dir el mateix de George Clooney i al final, res).
De moment, el seu rampell de sinceritat davant el micròfon dels Golden Globes ja li ha portat els primers problemes: Paramount, estudi amb el qual estava en converses per a alguns projectes, ha decidit deixar-los en stand by i congelar les negociacions fins a un altre moment, que no sabem quan (o si) arribarà.
És un toc d’atenció de l’establishment als seus membres més revoltats que demostra la intenció del poder a Hollywood de no causar-li ni el més mínim problema al totpoderós Donald Trump, aquell inventor permanent d’aranzels que mai se sap si es despenjarà algun dia amb aranzels interns (passant de l’oxímoron) que puguin perjudicar la indústria del cinema en general o a Paramount en particular.
Mark Ruffalo no té cap necessitat de ficar-se en problemes. No és una estrella, però les coses li van raonablement bé. Recentment vam poder veure per televisió la magnífica minisèrie Task, en què interpretava un agent de l’FBI que abans havia estat capellà i que es va endur al seu nou ofici el complex de culpa catòlica.
En ella, Ruffalo estava francament brillant i, amb uns quilos de més, s’acomiadava definitivament de les seves possibles il·lusions de ser considerat un galant per la indústria. I no és l’únic paper psicològicament complex de la seva trajectòria, que sempre s’ha distingit per triar els que més podien fer-lo créixer com a actor.
Jo no sé si aquest home acabarà entrant en política o no, però li agraeixo aquesta presa de partit quan qui menys ho hauria de fer es mostra obsequiós amb l’Home Taronja i competeix pels seus favors. Vull creure que el de Ruffalo va més enllà d’un frívol postureig progressista perquè, francament, ja no sé a què agafar-me veient María Corina Machado regalant-li el Nobel a Trump i en Mark Rutte entestat a voler ser el seu millor amiguet europeu.
