Per molt que passin els anys, sempre hi ha qui s'entesta a viure ancorat en el passat. Carles Puigdemont n'és un bon exemple. L'expresident de la Generalitat pròfug de la justícia i el seu partit, Junts per Catalunya, continuen condicionant -per mal- la política espanyola, aprofitant la debilitat parlamentària del Govern de Pedro Sánchez, les cessions del qual mai no els resulten suficients.
La formació postconvergent va protagonitzar el mes passat un simulacre de ruptura amb l'Executiu socialista que, a l'hora de la veritat, no s'ha traduït en res tangible. Junts ha fet del xantatge el seu modus operandi habitual al Congrés, on utilitza la desmesurada influència dels seus només set diputats per sortir-se'n amb la seva en nombroses iniciatives -entre elles, l'aprovació de la llei d'amnistia del procés-.
Els hereus de l'antiga Convergència, al mateix temps, insisteixen en la retòrica ultranacionalista que va inflamar el procés, i en la seva quimera de separar Catalunya de la resta d'Espanya. El seu nou cavall de batalla és ara la llengua catalana, que han convertit en una arma llancívola per continuar polaritzant i dividint una societat, per fortuna, molt més diversa, multicultural, plurilingüe i tolerant que Puigdemont i els seus correligionaris.
En aquest joc, a més, a Junts li ha sortit un nou competidor directe: Aliança Catalana, que amb la seva radicalitat identitària sembla estar guanyant terreny entre aquells simpatitzants ultranacionalistes frustrats perquè el cop secessionista de 2017 no va poder anar més enllà. I en això continuen ancorats uns i altres, completament aliens a la realitat de la Catalunya i del món del segle XXI.
