El gran Dick Van Dyke (White Plains, Missouri, 1925) acaba de fer cent anys fet un poltre. Prou, doncs, de bromes sobre la longevitat de Keith Richards o Jordi Hurtado, ja que el protagonista de Mary Poppins els dona mil voltes a tots dos a l'hora d'eternitzar-se en aquest vall de llàgrimes. Personalment, m'alegro del que aguanta aquest home perquè fa tota la vida que m'acompanya, des que el vaig descobrir al televisor en blanc i negre dels meus pares al capdavant de El show de Dick Van Dyke (amb doblatge sud-americà, que era al que es recorria durant el franquisme per estalviar-se unes pessetes).
The Dick Van Dyke Show es va emetre als Estats Units entre 1961 i 1966, i va ser un dels meus primers contactes amb el món de les comèdies de situació televisives. La recordo com una sèrie tronxant en què el senyor Van Dyke feia de guionista d'un humorista menyspreable a qui interpretava Carl Reiner, un altre tità de l'entreteniment. Avançant-se a Seinfeld (aquella sèrie sobre res, segons el seu creador, Larry David), a El show de Dick Van Dyke tampoc no passaven grans coses, més enllà dels dimes i diretes entre Dick, els seus col·legues i la seva dona, a qui sempre deia cielito i que interpretava una Mary Tyler Moore de vint-i-quatre anys. La meva mare era més de Lucille Ball i el seu I love Lucy, però el meu pare, el meu germà i jo rèiem més amb Dick Van Dyke.
Després van venir els seus primers i grans anys al cinema, amb pel·lícules com Bye bye Birdie (1963), adaptació d'una obra teatral que ja havia interpretat a Broadway i que va significar el meu descobriment de l'alteritat machadiana gràcies a la fantabulosa Ann Margret, Mary Poppins (1968), èxit total entre els meus companys dels escolapis, o Chitty Chitty Bang Bang, basada en un llibre d'Ian Fleming, cosa que no vaig entendre gaire bé a l'època, donada la meva entrega total al James Bond de Sean Connery.
Tot i que mai va deixar d'estar present a la televisió, amb seqüeles de The Dick Van Dyke Show, una breu associació amb Carol Burnett (una altra reina de l'humor de la meva infància perduda) que va acabar com el rosari de l'aurora perquè s'enduien fatal i diverses aparicions en programes aliens, el seu retorn per la porta gran va tenir lloc el 1993, amb l'eficaç barreja de drama i relat policial que va ser Diagnòstic: assassinat, que va estar en antena fins al 2001 i va collir un èxit notable, també a Espanya.
L'última vegada que se'l va veure a la gran pantalla va ser el 2018, amb un petit paper a El retorn de Mary Poppins. I ara només apareix a la premsa el dia del seu aniversari, quan se'l veu somrient i sempre disposat a marcar-se uns passets de ball. Ningú no s'explica la seva longevitat. Ni tan sols ell, que va estar enganxat a l'ampolla durant vint-i-cinc anys i li va costar Déu i ajuda allunyar-se'n.
Keith Richards i Jordi Hurtado són dignes aspirants a heretar el seu tron, però ara mateix no passen de ser uns jovenets amb molt potencial longeu.
