Artur Mas torna a moure els fils, encara que juri que ja no és al tauler. Com un Sant Crist Gros de la vella Convergència, reapareix quan l'espai nacionalista trontolla i amenaça de desmembrar-se entre ultres, exconvergents i oportunistes de nou encuny.
Aquesta vegada, el seu objectiu és neutralitzar Aliança Catalana i reconduir el “catalanisme d'ordre” des dels bastidors, convençut que encara pot domar la criatura que un dia va ajudar a despertar. Ho fa amb la prudència de qui no necessita presentar-se a eleccions, però que continua marcant els tempos des de la penombra.
I, tanmateix, el gest té quelcom de melangiós. Mas actua com aquell patriarca que intenta reorganitzar una família que fa temps que va deixar d'escoltar-lo. La seva “operació Manresa” busca contenir Sílvia Orriols, però també ressuscitar una convergència que ja no existeix, almenys tal com ell la va concebre.
Cada moviment seu confirma que mai no se'n va anar del tot: va canviar l'escó per la influència, la tribuna per la reunió discreta. L'expresident no competeix, però compon; no lidera, però orienta. I, mentrestant, el país continua preguntant-se si la seva ombra allargada és una mostra de compromís… o de nostàlgia mal guarida.
