L'anècdota que va fulminar Xabi Alonso a l'Aràbia després de la derrota contra el Barça: Mbappé mana més

Xabi Alonso tenia les hores comptades. L'entrenador de 44 anys mai va acabar d'agradar a Florentino Pérez. El president del Reial Madrid sempre va somiar amb Jürgen Klopp, director global del grup Red Bull. Tot i això, va donar l'oportunitat a l'exjugador merengue, que havia guanyat la Bundesliga amb un estil més propi de l'escola de Pep Guardiola que del mourinhista.

Alonso va voler aplicar els seus mètodes tan bon punt va arribar. Tanmateix, amb el pas del temps va perdre la confiança d'un president que mai no va estar convençut al 100% i de la plantilla. Sobretot, dels pesos pesants de la plantilla. Que la relació entre les vaques sagrades i el tècnic ja se sabia, però va quedar exposada davant el món a l'Aràbia.

El Madrid va perdre la final de la Supercopa d'Espanya davant l'etern rival, el Barça (3-2). Això sí, competint fins al darrer xiulet de Munuera Montero, tot i que amb un Xabi Alonso protestant del seu propi estil. L'elenc merengue es va tancar al darrere, esperant la seva oportunitat per sortir al contracop. L'estratègia, que ja l'havia aplicat el míster com a deixeble de José Mourinho, gairebé li surt bé. I semblava que havia esquivat l'acomiadament.

Relació trencada

No obstant això, el veritable problema es va exposar durant la celebració de la Supercopa. El Barça va fer el passadís d'honor al Madrid. Alonso, que havia seguit les directrius de Mourinho en el seu plantejament, va seguir les bones maneres de Pep Guardiola, un altre mentor, amb la intenció de saludar l'equip campió. Kylian Mbappé va decidir que no tocava.

Alonso va demanar a la plantilla, després de recollir la medalla de plata, que s'acostés a l'escenari i a la catifa vermella col·locada sobre la gespa. El davanter francès va contradir el seu entrenador. Primer, amb els braços en gerra, desobeint-lo. Després, demanant-li que marxés d'allà. El vestidor va fer cas a Mbappé. A Alonso no li va quedar més remei. No podia quedar-se sol.

Els dies comptats

El míster de Tolosa va canviar el seu estil propositiu per un de molt més pragmàtic. El clàssic que el Madrid va guanyar a l'octubre (2-1) al Bernabéu havia de ser un punt d'inflexió. Al final, qui va sortir reforçat va ser el Barça, que va canviar totalment la seva dinàmica negativa. El madridisme ja feia sonar les campanes al vol, però a la setmana veia com un mal Liverpool vencia a Anfield.

Després van arribar tres empats consecutius a la Lliga davant Rayo Vallecano, Elche i Girona. També una victòria massa patida contra l'Olympiacos (3-4). Llavors, a Alonso se li va posar una data límit: el duel contra el Manchester City. El míster espanyol, tot i perdre, cosa que havia fet el seu equip just abans contra el Celta de Vigo (0-2), va continuar al càrrec. Va posar els citizens contra les cordes.

Des de llavors, tot van ser victòries i millors sensacions. L'única derrota en aquest temps va ser la de la final de la Supercopa, on el Madrid va convèncer i fins i tot es va afirmar que sortia reforçat del fracàs a Jiddah. Per a Florentino, la caiguda per la mínima no va ser suficient. El president tenia ganes de carregar-se el tècnic tolosà. Guardiola va recomanar al seu homòleg que es regués amb la seva pròpia colònia. Alonso el va contradir en el clàssic i no ha esquivat un destí final que ja feia setmanes que estava escrit.