La Supercopa d'Espanya enfronta dos estils antagònics: el projecte nacional del Barça contra la cartera del Reial Madrid

Nou clàssic a la final de la Supercopa d'Espanya. Des que l'Athletic Club de Bilbao va guanyar el torneig la temporada 2020-21, FC Barcelona i Reial Madrid s'han anat alternant el trofeu entre ells. El van guanyar els merengues als bilbaïns l'any següent. Al posterior, el Barça de Xavi va jugar el seu millor partit davant l'equip de Carlo Ancelotti (3-1), per després caure a la pròxima campanya amb una pallissa blanca encara pitjor (4-1). Fins que va arribar Hansi Flick i a la Ciutat Comtal es va emprendre un projecte diferent. L'última final va acabar amb maneta blaugrana (5-2).

En els últims quatre anys, Barça i Madrid han guanyat dues Supercopes, així que aquest diumenge ambdós clubs es jugaran el desempat. L'elenc merengue arriba amb més dubtes, però amb la presència inesperada de Kylian Mbappé; el blaugrana, com a gran favorit després d'arrasar l'Athletic, encara que sense tan bones sensacions pel que fa al joc com la temporada passada.

Valors de plantilla

En qualsevol cas, el Barça afronta el segon any amb Flick a la banqueta. La temporada passada, el conjunt català va guanyar un triplet nacional que va revalorar la plantilla completament. Joan Laporta només va gastar uns 63 milions d'euros el 2024, ajuntant Dani Olmo i Pau Víctor. En l'actual, uns 27, amb les incorporacions de Joan García, Marcus Rashford i Roony Bardghji.

Actualment, el roster del Barça està valorat en 1.120 milions d'euros, uns 230 quilos menys que el del Reial Madrid (1.350). Això sí, amb molt menys despesa, però més rendiment sobre la gespa. També amb una estratègia poc definida, basada a fitxar grans noms, però amb poc sentit.

Pedrera contra cartera

Es veu clarament amb les incorporacions de Trent Alexander-Arnold, tant talentós en atac com despistat en defensa, quan precisament era la rereguarda el que necessitava reforçar el Madrid. Més sentit tenia l'arribada de Dean Huijsen, qui tampoc és el central més dur. Leo Messi segueix deixant empremta i prova d'això és el fitxatge de 70 milions de Franco Mastantuono, sense minuts i per cobrir una posició en què ja hi havia Jude Bellingham, Arda Guler i un front d'atac més que cobert amb Rodrygo Goes i Vinicius Júnior.

Álvaro Carreras sí que va ser un fitxatge amb sentit. L'únic, en ser espanyol i reforçar la identitat d'un club que, en canvi, va passar de suplir Luka Modric i Toni Kroos i ara ho paga car. El Barça, però, va fer pocs traspassos però molt lògics i alineats amb els valors de la institució.

Una plantilla unida

Les xifres ho demostren. A la seva plantilla, el Barça només té 10 estrangers. El Madrid, 17. De tots ells, cinc han sortit de La Fábrica. A la plantilla culer, hi ha nou jugadors del planter i set d'ells catalans, un bloc que encara es va reforçar més amb l'arribada de Joan o Gerard Martín fa un parell d'anys.

Al Barça hi ha fins a 13 espanyols --14 si es compta el jove Dro Fernández--, que són Ferran Torres, Pedri, Lamine Yamal, Alejandro Balde, Pau Cubarsí, Marc Casadó, Marc Bernal, Joan, Fermín López, Gerard, Éric García, Gavi i Dani Olmo, de manera que la majoria de l'equip s'entén a la perfecció i defensa aquest sentiment barcelonista.

Al Madrid, en canvi, és molt difícil parlar d'una identitat. Només Gonzalo García o Dani Carvajal poden representar un jugador del planter merengue. De moment, la fórmula del Barça és la que està funcionant. Una reflexió de Flick abans de la final ho resumeix a la perfecció: "Quants clàssics hem jugat contra Kylian Mbappé? I quants n'hem perdut?". Els resultats avalen la Masia i no la cartera madridista.