Tot i un arbitratge amb algunes decisions qüestionables o que Gil Manzano no sigui l'àrbitre més proper als jugadors, el Barça ha de fer autocrítica. La Reial Societat no és un equip sòlid actualment i es podria haver guanyat amb un plantejament diferent i deixant de banda les genialitats per ser més efectius davant la porteria.
Però tot això, les vergonyes, començaran a sortir a Europa si no es milloren certs aspectes que un Madrid en crisi i una Lliga paupèrrima continuen camuflant. El que, ni jugant contra un equip de Segona a la Copa, es pot amagar és el dèficit que llastra Joao Cancelo.
El seu retorn constata que físicament està totalment acabat i condiciona el bon joc que pugui tenir Koundé o qui sigui que hagi de ballar amb ell. Ni jugant en un equip àrab havia brillat i no només pels problemes físics. Ens pensem que Hansi Flick és la campaneta de Peter Pan i pot fer miracles amb jugadors que podrien ser la ferralla dels cotxes i no és així.
Tothom recorda com, en la seva primera etapa al Barça, Cancelo tenia problemes extradeportius que l'allunyaven del vestidor i sortia a la llum la seva inestabilitat constant. Quan un jugador es desconnecta, físicament i mentalment, poca cosa es pot fer amb ell. A més, no és un diamant en brut perquè talent innat tampoc en té.
S'entén que la marxa de Dro sigui un bon moment per justificar el seu retorn, però els interessos secundaris són totalment imperdonables. El Barça, com tot en aquesta vida, és un negoci. Però als socis i sòcies no se'ls pot enganyar, la sobirania de desaprovar certes operacions és innata. Tot i que bé saben els que manen que, veient el veí blanc, una canallada tan petita com portar Joao Cancelo pot ser totalment perdonada i passar de forma discreta.