L'exhibició de Raphinha a l'Aràbia Saudita certifica una realitat que costava de creure fa uns mesos. Malgrat el gran talent que atresoren Pedri i Lamine Yamal, cada cop queda més clar que l'ànima d'aquest Barça té sang brasilera. Però no la de la samba que tan bé van conèixer els culers de la mà de genis com Romario i Ronaldinho, sinó la sang de la casta, el coratge, l'esforç, la valentia, el sacrifici... el mai abaixar els braços, el no perdonar un sprint i el continuar insistint fins a marcar, encara que de vegades sigui més per fe que per talent. 

Aquesta fe que demostra Raphinha el converteix en el nou Déu del barcelonisme. Res a veure amb Leo Messi, no es tracta de comparar talent, es tracta de posar en valor aquests intangibles que tan bé simbolitzava, per exemple, Carles Puyol. Ara mateix el crack brasiler, amb llibertat absoluta per part de Hansi Flick per moure's a plaer per tot el camp, és capaç d'eclipsar Lamine Yamal, que no troba el nivell de màgia que va exhibir la temporada passada. Raphinha és l'ànima culer i sense la seva presència seria del tot impossible explicar la victòria del Barça sobre el Reial Madrid a la Supercopa. 

Tot i que no és l'únic que ajuda a explicar un triomf que semblava obvi a la primera part però que va generar enormes dubtes al llarg de la segona meitat. Com Déu, Raphinha necessita el seu Jesucrist, i aquest no és altre que Joan García, el protector de l'equip que apareix quan tot sembla perdut i dona calma tant als jugadors com a tots els aficionats. 

Jesucrist García, en una analogia que serveix d'homenatge al mític Robe Iniesta --mort el passat 10 de desembre després d'il·lustrar desenes de generacions durant més de 40 anys amb la poesia urbana que donava una veu transgressora a les seves brillants composicions amb Extremoduro, primer, i després en solitari-- encara que el seu paper no tingui absolutament res a veure amb el contingut de la cançó que porta aquest nom, va temperar el pols del barcelonisme quan el frenetisme s'apoderava de tothom. El Reial Madrid no li ho va posar excessivament difícil, però als minuts finals va aturar dues pilotes que anaven a porteria. També va aturar els peus a Vinicius, que va amenaçar de fer renéixer el seu millor futbol davant el Barça. 

Raphinha és Déu i Joan, Jesucrist (García), però òbviament cal fer una menció especial a Pedri --que va regalar espurnes de geni i es va deixar la pell en defensa-- perquè sempre brilla. També a Frenkie de Jong, molt més combatiu de l'habitual, encara que va acabar expulsat. Lewandowski, Fermín, Éric, Koundé, Balde, Cubarsí --encara que no va tenir el seu millor dia-- i el mateix Lamine, entre molts altres noms, componen aquest gran equip que mai es rendeix. I, òbviament, no podem oblidar-nos de Hansi Flick, gran artífex de la transformació que ha experimentat el Barça en l'últim any i mig.

Fa precisament un any, també davant el Reial Madrid, l'equip blaugrana va fer un salt de qualitat i moral que el va portar a coronar-se amb tres títols. Només va quedar l'espineta de la Champions, però ningú oblida l'exhibició que van oferir a Milà, malgrat la derrota final. Aquest any, el Madrid esperava donar la sorpresa i canviar aquesta inèrcia a costa del Barça a l'Aràbia, però els de Flick van resistir les envestides i van demostrar qui és el millor. En nom del pare, del fill i de l'esperit sant. Amén.