2025 ha estat un any espectacular per a Pedri, un any en què ha confirmat que és un jugador capaç d'assumir el pes del mig del camp de tot un Barça amb maduresa, talent i constància. La responsabilitat que li ha donat Flick ha estat enorme, però ell l'ha assumida amb galons, mostrant una intel·ligència tàctica fora del normal i una qualitat en cada passada que ens continua deixant bocabadats.
El seu sentit del joc, la visió per obrir espais i la capacitat per crear ocasions de gol sense perdre mai la calma són virtuts que el fan indispensable. I tot això sense renunciar a la seva humilitat, una marca que el defineix tant dins com fora del camp. Malgrat això, continua sorprenent com un futbolista amb aquestes qualitats pot ser tan sovint infravalorat a nivell global.
Pedri no només brilla per la seva tècnica, sinó per la manera com lidera l'equip. Pedri és capaç de marcar la diferència en qualsevol partit sense alçar la veu. Si el 2025 ha estat un any per recordar, esperem que el 2026 sigui encara millor i que el món del futbol també li reconegui el seu veritable valor.
Problema central, resignació total
El Barça torna a mirar a l'eix de la defensa amb una barreja d'urgència i resignació. La lesió de Christensen ha deixat l'equip de Hansi Flick amb un forat evident, i els dubtes entorn de la figura Araujo tampoc ajuden a resoldre el trencaclosques. En aquest context, la necessitat de fitxar un central sembla més que justificada. No és un caprici, sinó pura supervivència competitiva.
Però el problema és el de sempre. El mercat d'hivern és curt, car i poc fiable. Les opcions que realment podrien millorar el nivell defensiu són escasses i les poques que ofereixen garanties contrastades estan fora de l'abast econòmic del Barça. Fitxar malament al gener podria hipotecar el futur tant com no fitxar ningú.
Flick necessita reforços però el club no es pot permetre errors ni apostes a cegues. Davant d'aquest dilema, potser la solució demana resistir, confiar en el que hi ha a la plantilla i continuar mirant a la Masia. No és l'escenari ideal, però és el que marca la realitat. Al Barça només li queda resignar-se i esperar que Araujo torni millor que abans.
Lamine, com Iniesta a San Mamés
El Barça tancava l'any de la millor manera possible amb una sòlida victòria al camp del Vila-real, amb la sensació de control i amb el valor afegit de fer-ho sense Pedri. Guanyar a la Ceràmica mai és fàcil i fer-ho en aquest context té encara més mèrit. Líders, campions d'hivern i unes sensacions molt positives per afrontar el que vindrà a principis de 2026, que no és poc.
El que més costa d'entendre és la reacció que va tenir l'afició del Vila-real després de la duríssima entrada de Renato Veiga sobre Lamine Yamal. Una trompada claríssima, ben castigada amb vermella i que podria haver acabat amb una lesió greu del crack de Rocafonda. Hi insisteixo, no entenc els xiulets i aquesta obsessió amb Lamine. Sens dubte és una situació que recorda molt a la d'Iniesta amb San Mamés, que esperem que no es continuï reproduint amb el temps.
Tanmateix, Lamine va fer un partit molt seriós, valent i va acabar marcant un gol determinant. Va tenir una actuació de futbolista gran i madur, bravo per ell. I, per cert, és com a mínim curiós que a Lamine Yamal i a Vinicius els xiulessin a tots dos el mateix cap de setmana. La diferència és que a Vinicius el va xiular la seva pròpia afició.
