Carles Puyol, Gerard Piqué i potser Javier Mascherano van ser els últims centrals que van deixar un llegat al FC Barcelona. Des de llavors aquesta posició ve marcada per una maledicció que impedeix als protagonistes establir-se definitivament en el seu lloc. En l'últim any ha aparegut un cigne negre (una expressió matemàtica per referir-se a quelcom absolutament excepcional) en la figura de Pau Cubarsí, però la seva joventut i inexperiència, tot i signar més de cent partits amb el Barcelona amb només 18 anys, no permeten encara tirar les campanes al vol. El temps i, sobretot, el seu rendiment, dirà si agafa el relleu dels centrals esmentats a la primera línia.

El que queda clar és que ser central és una professió de risc al FC Barcelona, on passen molts i se'n queden pocs, amb més fracassos que èxits i que pot acabar tirant per terra una carrera al més pintat. Els dos casos més simptomàtics en aquests últims mesos són Ronald Araújo i Andreas Christensen.

El xarrúa, que en els seus primers embats convidava a pensar en el nou José Ramón Alexanko, pel seu físic, lideratge i empremta, ha vist com, d'un dia per l'altre, la seva presència ha deixat d'imposar al rival. De fet, des de l'expulsió fa dues temporades a la tornada de quarts de la Champions davant el PSG, que Araújo s'ha transformat en un central sense aura. El documental de Luis Enrique tampoc el va ajudar: el tècnic asturià donava indicacions als seus jugadors que flotessin contínuament a l'uruguaià perquè era "el jugador de menys qualitat del Barça". I la puntilla la va acabar donant la pissarra de Hansi Flick, amb una defensa avançada a gairebé trenta metres de la porteria i on un error deixa totalment al descobert el porter. La situació per a Araújo ha acabat desembocant en un problema de salut mental, que l'ha obligat a deixar momentàniament la seva professió, viatjant fins i tot a Israel per retrobar-se amb les seves creences i buscar en la fe la consistència i la força mental que li falta a la seva vida.

Amb el danès la realitat és que no ha tingut sort amb les lesions. Estem davant d'un defensa amb unes prestacions impressionants --per a molts al vestidor és el millor central de la plantilla--, però amb una musculatura de vidre, que evidencia amb les seves anades i vingudes contínues a la infermeria. Una situació que li ha impedit la continuïtat i, per tant, triomfar definitivament al Barça. Ara el club es planteja donar-li la baixa per lesió de llarga durada per poder inscriure al mercat d'hivern un central si així ho necessita el míster.

La resta de centrals de la plantilla tampoc és que hagin tingut un relat fàcil. Jules Koundé ha hagut de reubicar-se al lateral dret a contracor perquè els tècnics li veien més recursos com a carriler, demostrant-se un encert al final, tot i que el fashion victim francès es va mostrar molt reticent al principi. Éric García s'ha convertit en paladí de la polivalència portada a tal extrem que ara mateix ningú se'n recorda d'ell com a central, després de guanyar-se la confiança del tècnic alemany al pivot defensiu, tot i que també ha arribat a jugar de lateral dret i fins i tot esquerre. I ara el central titular de l'equip, que acompanya Pau Cubarsí, és un lateral, reconvertit a central, fent el camí contrari de Koundé. I a més ho ha aconseguit en un moment tan oportú com necessari, quan l'equip es trobava en un autèntic cul-de-sac en la posició de central esquerre. Gerard Martín s'ha agafat amb tanta força a aquesta nova posició, que sembla que ha jugat tota la vida aquí. El temps dirà si estem davant d'un nou llegat o és només un miratge derivat per la necessitat.

I, com passa sempre en les pitjors malediccions, quan sembla que algú treu el cap, el destí decideix donar un cop d'efecte. El millor exemple va ser Iñigo Martínez, que tot i la seva edat, s'havia establert amb autoritat com l'extensió al camp de Flick, amb una capacitat de lideratge desbordant. D'un dia per l'altre, el basc va fer les maletes i va marxar després de rebre una oferta irrenunciable per part d'Aràbia, deixant el tècnic alemany bocabadat i a Deco resignat.

Al darrere, pel camí, se n'han quedat molts: Lenglet, Umtiti, Vermaelen, Bartra, Song, Christanval, Dehu, Mathieu, Yerry Mina, Cáceres, Petit, Abidal, Fontàs, Milito, Thuram i el cas més sonat de tots, Dimitro Chygrynski, la pedra a la sabata de Pep Guardiola durant molts anys.