Resulta curiós que els dos primers capitans de la plantilla del FC Barcelona estiguin pràcticament fora de l'equip. El primer, Marc-André ter Stegen, per culpa d'una lesió a les lumbars que el va obligar a passar pel quiròfan aquest estiu, i el segon, Ronald Araujo, per culpa d'uns problemes de salut mental, que li han aconsellat fer un reset en la seva professió. Dos casos molt diferents, però que reflecteixen la fragilitat de la capitania, que ara mateix exerceixen amb autoritat Frenkie de Jong i Raphinha.
La veritat és que ser capità del FC Barcelona és una professió de risc, amb molts més inconvenients que avantatges. Tradicionalment, el braçalet s'atorgava a un pes pesant del vestidor, respectat i admirat pels seus companys, amb experiència contrastada i una personalitat a prova de bombes. L'últim capità que reunia totes aquestes condicions va ser Carles Puyol. Des de la marxa del defensa, s'han anat succeint una sèrie de capitans, amb més o menys ascendència amb el grup, com Mascherano, Xavi, Sergio Busquets i evidentment Leo Messi.
Però cap d'ells ha deixat la empremta i el llegat de Carles Puyol. Un capità amb majúscules, braç dret de l'entrenador, tant fora com dins dels terrenys de joc, exemplar en tots els sentits i respectat fins i tot pels rivals.
Dels actuals portadors del braçalet, dos pràcticament han renunciat, o almenys, no exerceixen des de fa temps. Ter Stegen perquè les lesions l'han deixat fora de la dinàmica del grup pràcticament un any, mentre que Araujo està en altres guerres molt més personals i espinoses.
Frenkie tampoc és un capità a l'ús: tot i comptar amb l'aprovació del vestidor, el seu caràcter més aviat fred l'allunya de les necessitats i prioritats del col·lectiu. És per això que ara mateix l'autèntic portador del braçalet i líder incontestable del grup és Raphinha. Un jugador que compta amb la benedicció absoluta de Hansi Flick. El següent a la nòmina de capitans és Pedri. El canari té el suport incondicional dels internacionals espanyols i és una de les grans referències per als jugadors que venen de La Masia, als quals sempre té un consell o unes paraules d'ànim.
Però hi ha un altre jugador que és l'autèntic capità a l'ombra. El que tots escolten, el que compta amb el favor de tots els companys, el que molts senten com el seu guia i mentor. El seu nom és Éric García. Sí, el jugador multiús de Flick, capaç de jugar en un mateix partit fins a tres posicions diferents sense despentinar-se, i a més amb l'inconvenient afegit de portar una màscara de protecció, és ara mateix la llum que il·lumina el far blaugrana. Si hi hagués votació i sortís el nom d'Eric entre els candidats, molts creuen que arrasaria, fins i tot per davant de Raphinha, un altre dels tòtems incontestables de l'actual plantilla.
Però fins que no hi hagi votacions, la capitania continuarà tenint un propietari: Ter Stegen. Veurem els dies que li queden per penjar el braçalet, ja que si vol anar al Mundial queda clar que no pot seguir ni un minut més al club blaugrana. Si es confirma la seva sortida aquest gener, serà Arajo qui agafi el relleu. En tot cas, la seva capitania també fa olor d'efímera, ja que si alguna cosa ha de tenir un portador del braçalet és fortalesa mental. I precisament el charrúa ara mateix pateix aquesta mancança.
Dos capitans sense rumb que farien bé de fer un pas al costat i deixar a les noves generacions prendre el comandament de la nau. Raphinha, Pedri, Eric i Frenkie serien un quartet d'autèntic consens, que aplaudiria fins i tot la mateixa mascota CAT.
