El que va passar el dia del Barça-Alavés ha estat un dels ridículs més grans que ha patit el club des que Joan Laporta ha tornat a presidir-lo. Que 7.500 socis abonats, dels 24.800 que es van apuntar quan es va anunciar proper el retorn al Camp Nou, es quedessin sense la seva entrada a temps, patissin llargues cues per recuperar-la i alguns d'ells es perdessin gairebé tota la primera meitat per un problema informàtic, és quelcom impropi d'una entitat seriosa i ben organitzada.

Però, un cop més, la culpa del desgavell no va ser dels responsables del club, que es van afanyar a treure's les puces de sobre ràpidament, tot i que cap va assegurar que allò no es repetirà.

L'invent de facilitar l'entrada digital hores abans de cada partit, sense saber els abonats quina localitat ocuparan, no té cap sentit. I potser sigui una de les causes de la desafecció que s'observa entre els socis abonats des que es va prendre la irracional decisió de jugar a Montjuïc.

La primera temporada van ser 17.000 abonats, d'entre els més de 84.000 que hi havia al maig de 2023; a la següent, una mica més de 22.000 i a l'actual, amb la perspectiva de tornar al Camp Nou, no van arribar a 25.000. Ni la tercera part, doncs, en el millor dels casos.

La revenda continua

La principal excusa per enviar per correu electrònic l'entrada entre 24 i 3 hores abans de l'encontre, als que s'apunten amb sis dies d'antelació, per després ocupar un seient diferent a cada partit, va ser acabar amb la revenda. Això va ser i és una entelèquia en si mateix perquè qui subscriu no va poder, per raons que no vénen al cas, acudir al Nou Camp per presenciar el Barça-Atlètic de Madrid i poques hores abans de l'encontre la va cedir a un veí no soci, després d'apuntar a l'aplicació corresponent el seu nom, cognoms, número de DNI i correu electrònic. Sense ser professional de la revenda, podria haver-me'n beneficiat d'alguns euros. Què no farà un professional!

La majoria de barcelonistes amb qui he dialogat al respecte han fet alguna vegada la mateixa operació sense cap trava. Per això penso que darrere d'aquesta mesura, que ha portat el club a un espantós ridícul, s'hi amaga algun negoci, però també la possibilitat de guardar les millors localitats per als turistes i amiguets diversos, als quals la directiva protegeix i mima per sobre dels associats.

La Grada d'Adulació

Per descomptat, no estic en contra del progrés tecnològic, però hi ha coses que estan arrelades a la massa social, que funcionen bé i no donen problemes, com són els tradicionals carnets de plàstic dur. Per què canviar-los? Si no hi ha absoluta seguretat, millor no arriscar-se, perquè el sistema és fràgil, com s'ha demostrat i qualsevol dia pot haver-hi un destrossa, si es repeteix el del dia de l'Alavés, amb els damnificats al límit de la seva paciència.



El carnet de soci i el carnet d'abonat han estat, d'altra banda, guardats per molts dels seus posseïdors com un record que es conserva i es col·lecciona any rere any. Escatimar el carnet d'abonat (excepte als majors de 70 anys, perquè potser ens prenen per ximples) i canviar-los de lloc a cada encontre, també pot considerar-se com una maniobra per dissoldre grupuscles que puguin proferir consignes contra el president. Els últims que ho van fer, els de l'enyorada Grada d'Animació, van ser fulminats. Ni Goebbels ho feia millor: el que vingui, serà la Grada d'Adulació.



Què importa que el Camp Nou sembli en alguns moments un vetllatori? Què importa si se senten més els seguidors de l'equip visitant? Veurem quina serà la resposta quan el recinte blaugrana pugui acollir tots els abonats del maig de 2023; és a dir, els que hi havia abans de les obres. La resposta dependrà, sens dubte, de si continuen o no les maquinacions per amargar-nos l'existència i del preu que haurem de suportar que, malgrat la precarietat econòmica, no serà barat.



Per cert, l'amplada dels nous seients s'ha reduït 1,5 centímetres i ha passat de 43 a 41,5, cosa que, a l'hivern, amb abrics i anoracs, produeix a l'espectador una sensació d'estar en una llauna de sardines. Això empitjora quan un té la mala sort de tenir veïns de la talla del mateix president o d'Elena Fort, per citar exemples a l'abast de tothom.