Translúcid. Segons la RAE, es diu d’un cos que deixa passar la llum, però que no deixa veure nítidament els objectes. Traduït per al lector: és el terme mig entre un cos transparent i un altre opac. O en termes més populistes, entre dir sempre la veritat i mentir o ocultar de manera sistemàtica.
El Barcelona ara mateix es troba en aquest terme mig, la translucidesa, el que permet que entri la llum, però no amb la mateixa intensitat i a tot arreu. Encara li falta molt camí per ser transparent, però almenys s’ha allunyat de l’opacitat permanent.
En aquest sentit, la cortina de fum en el cas Ronald Araújo no ajuda. El club va mentir conscientment per ocultar un problema mental de l’uruguaià, però ho va fer forçant a mentir l’entrenador i després a fer el mateix als metges. Més tard, quan el cas els va esclatar a les mans, va sortir Hansi Flick a demanar respecte pel jugador i el club es va encarregar de filtrar ràpidament que el charrúa havia demanat un reinici mental.
El problema de quan t’enxampen una mentida és que mai se sap si hi tornaràs a recórrer. Per això, quan el club va argumentar la baixa de Frenkie per al partit davant l’Atlètic per un procés febril, molts van creure que es tractava d’una nova argúcia del club, quan en aquesta ocasió era cert. És la famosa llegenda del pastor Pere i el llop, que quan al final és veritat que ve a menjar-se les ovelles, ja ningú s’ho creu.
No és la primera vegada que enxampen el club en un renunci, però en aquesta ocasió ha estat a plena llum del dia i amb les mans a la massa. En tot cas, millor no aprofundir tampoc gaire sobre la grip de Marcus Rashford per no deixar en evidència ningú més.
El que està clar és que l’aterratge de Gabriel Martínez al departament de comunicació ha servit per treure pes a la tensió i el mal rotllo que existia entre el club i els mitjans de comunicació. Primer des del primer equip i després com a DIRCOM, Gabriel ha sabut guanyar-se el respecte dels professionals gràcies a la seva empatia i savoir faire, recordant una mica en aquest sentit al mític Ricard Maxenchs, el millor responsable de comunicació que ha tingut el club en els seus 126 anys d’història.
Gabriel ha buscat la complicitat amb els periodistes d’una manera elegant i sense enrenou, conscient que el soroll és moltes vegades contraproduent. Utilitzant sempre la mà esquerra, ha trobat un punt intermedi en la relació entre el club i la professió. Sens dubte, un gran pas, però encara no del tot suficient, perquè de tant en tant l’entitat segueix ocultant informació o, el que és pitjor, mentint públicament, com s’ha produït en el cas Araújo.
Lluny queda ja l’agressivitat d’altres responsables de comunicació, que s’ensenyaven amb els periodistes crítics, arribant a les amenaces i les pressions injustificades. En aquest sentit, l’arribada del nou DIRCOM ha estat tota una benedicció.
Això sí, tampoc demanarem la panacea, i que d’un dia per l’altre, un club que vivia amagat a les ombres i parapetant-se de les mentides i les falsedats sigui ara l’abanderat de la transparència i la informació. Ja hi haurà temps perquè algú algun dia expliqui els veritables motius del contracte publicitari amb la República del Congo, amb New Era o Limak, per posar un exemple.
