Leo Messi va tornar a l'estadi del FC Barcelona com tornen els fantasmes: sense avisar, sense club, sense discursos. Va venir de nit, quan ningú no li podia demanar res i ningú no podia vendre la seva presència.
No hi va haver càmeres, no hi va haver llotja, no hi va haver protocol. Hi va haver una cosa més greu: silenci.
El silenci de l'home que ho va guanyar tot i que ja sap que el Barça que el va expulsar no és el Barça al qual tornaria. Perquè per entendre el present culer cal deixar de mirar la gespa i mirar el balanç.
Al Futbol Club Barcelona l'autoritat ja no l'exerceixen els socis; ni la junta, ni l'entrenador. L'exerceix el deute.
Goldman no finança: tutela
El club insisteix que és “més que un club”. Avui és un producte financer amb un escut estampat.
Els socis creuen que voten; Laporta creu que presideix; Goldman Sachs decideix.
No hi ha debat esportiu, hi ha calendari bancari. No hi ha projecte, hi ha venciment.
Quan el creditor condiciona renovacions, ampliacions i operacions, el president deixa de ser president i passa a ser gestor de deute.
L'intangible —passió, fidelitat, identitat— queda reservat a l'aficionat. El tangible —diners, terminis, garanties— pertany a l'entitat financera.
La direcció esportiva com a sistema de rebaixes
La precarietat econòmica ha convertit la planificació del club en un catàleg de saldos.
No es fitxa talent: es fitxa preu.
Deco ocupa un càrrec perquè algú l'havia d'ocupar.
No hi ha projecte, no hi ha filosofia, no hi ha estructura.
Només un passaport emocional: és “dels nostres”.
La seva aposta estrella, Vitor Roque, n'és la demostració més cruel: un experiment comptable disfressat de promesa.
Hansi Flick és el mateix exercici amb un altre accent.
No va arribar perquè representés una idea futbolística: va arribar perquè el seu salari hi cabia.
En el futbol seriós l'ordre és senzill: la direcció planifica, l'entrenador aplica, la plantilla executa.
Al Barça passa al revés: el deute fixa el marc, la urgència improvisa i l'entrenador hereta.
Aquí no existeix filosofia futbolística: existeix supervivència financera.
L'amiguisme que va expulsar el millor del món
Aquest no és un problema tàctic, és cultural.
El Barça no selecciona professionals: selecciona fidels.
Els càrrecs no s'atorguen per capacitat sinó per proximitat.
I d'aquesta cultura va néixer la tragèdia fundacional d'aquesta etapa: no retenir Messi.
Messi no va marxar a París: Messi va ser desallotjat per incompetència organitzativa.
Es va disfressar d'impossibilitat comptable: va ser una decisió emocional, improvisada i personalista.
Un club que no protegeix el millor jugador de la història no pot protegir un juvenil, un lateral o un porter.
L'aficionat creu que el Barça va perdre Messi: el Barça va perdre la seva brúixola moral.
Des de llavors res no sorprèn: nomenaments sense criteri, càrrecs fets a mida, lleialtats convertides en mèrits, llocs que ningú no demana i que tothom cobra.
La mediocritat no és accident: és política interna.
La plana major del Barça en matèria esportiva amb el president Laporta envoltat pels seus homes de confiança: Masip, Joan Solé, Rafa Yuste, Echevarría, Deco i Bojan
En qualsevol club seriós els càrrecs tenen nom, funció i trajectòria.
Al Barça apareixen figures que ningú no ubica a l'organigrama, però que tothom reconeix als passadissos.
Aquí hi ha Echevarría —presència recurrent, sense càrrec oficial ni sou públic—, descrita per veus internes com a “mà de confiança” de Laporta.
Ningú no sap què decideix, què coordina o a què respon, però tothom assumeix que influeix.
El preocupant no és el seu poder: és la seva naturalesa.
Gent sense atribucions públiques, amb passat poc identificable amb un club com el Barça, convertida en operador silenciós.
Abans de fitxar jugadors, caldria netejar el club d'amics, familiars i palmeros.
Un Barça governat per afinitats sempre acaba governat per la seva pròpia ombra.
Un 3-1 celebrat com una epifania
La victòria contra l'Alabès va ser la radiografia de la decadència. 3-1 a casa, dos expulsats a la banqueta, celebració descontrolada.
La graderia va veure conquesta; Europa va veure nàusea.
Res explica millor el present: quan el mínim es celebra com un miracle, la grandesa ha estat liquidada.
Aquest Barça pot patir a Lliga, pot sobreviure a Copa, però a Champions no competeix: destorba.
La plantilla no està dissenyada per guanyar: està dissenyada per no fer soroll.
I quan el teu objectiu no és vèncer sinó evitar titulars, no dirigeixes un club: administres penúries.
El problema no és la gespa; és el despatx
Aquí es parla de lesions, arbitratges i mala sort. Mentida.
El Barça no viu una crisi esportiva: viu una crisi moral.
El deute mana, la gespa obeeix i el vestidor respira l'aire que li deixen.
No són els jugadors mediocres: el sistema és mediocre.
Ningú no perd un partit: es fabrica un culpable fins que el següent resultat tapi la ferida.
Si tot falla, es recorre al clàssic: “La culpa és de l'entorn.”
Però l'entorn no és fantasia. Té noms, càrrecs i contractes.
S'asseu a oficines, vota a juntes i reparteix favors.
Mentre el soci creu que governa, qui governa és qui té garantida el deute.
No qui anima des de la graderia: qui signa des de Nova York.
El que Messi va entendre i el club no
Messi va tornar al Camp Nou sense avisar perquè ja no hi ha ningú a qui avisar.
No hi ha club que li pugui parlar de futbol, només gestors que li poden parlar de terminis.
La pregunta no és si el Barça ha de convertir-se en Societat Anònima Esportiva. La pregunta és per què no ho és ja.
Quan els bancs decideixen, quan els càrrecs es reparteixen per afinitat, quan la planificació és comptable i el talent se substitueix per obediència, el club deixa de pertànyer als seus socis i passa a pertànyer a qui el pot executar.
El culer tem convertir-se en SAE. Però el pitjor no és això. El pitjor és acabar convertit en una societat limitada moral: limitada en visió, limitada en talent, limitada en valentia.
Messi no va marxar del Barça. El Barça va marxar de Messi.