Stamford Bridge és un escenari estimat pels culers perquè allà va començar una història bonica per a tot el barcelonisme. La nit de dimarts 25 de novembre, però, en aquell mateix estadi es va acabar escrivint una història de desamor i infelicitat per a l'equip que dirigeix l'alemany Hansi Flick. Va ser una nit horrible com feia temps que no experimentava el Barça. Una nit en què s'hi havien centrat moltes expectatives i, en tancar-se, el culer abraçava el pessimisme i la ràbia perquè el seu equip havia estat un complet desconegut.
Es podia centrar la dolorosa i aclaparadora derrota en un home. Ronald Araujo, per exemple. La sang xarrua no sempre és bo que bulli i, a Londres, la entrega del central i capità del Barcelona va aparèixer a tres minuts del final de la primera part en forma de turbulències que no conduïen a res de bo. Sabiendo que tenia una groga, va atropellar el millor dels anglesos, casualment el català i exbarcelonista Cucurella. La vermella va deixar l'equip en quadre. I no era la primera vegada que Araujo utilitzava el seu coratge i convicció amb brutalitat i sense el menor sentit de la responsabilitat.
Però abans que l'uruguaià deixés l'equip amb 10, Ferran havia fallat un gol claríssim i poc després va intervenir en la jugada en què una altra vegada Koundé es va embolicar en la seva pròpia línia defensiva per posar el Chelsea per davant en el marcador. Aquella jugada va dibuixar un Barça ridícul. Tan lluny del que, en la prèvia, el tècnic de l'equip anglès, l'italià Enzo Maresca, havia posat pels núvols, lloant la feina de Pep Guardiola i la seva aportació a l'evolució del futbol. Tant de dolç va resultar verinós. El Barça de Flick va ser tot el contrari a l'equip lúcid d'altres moments.
Un aspirant al títol europeu no pot rebre tres gols, ni deixar que el rival remati més que ell (13-5) o que només xuti a porta en dues ocasions, ni quedar-se amb 10 al límit de la primera part, i això sense tenir en compte que al Chelsea li van anul·lar altres tres gols. No va donar sensació aquest Barcelona en cap moment d'haver estudiat l'adversari. Els anglesos van ser superiors sempre i, sens dubte, molt més quan Araujo va decidir autoexpulsar-se. Tota una nit infeliç per a un Barça que buscava la consolidació a Europa. Una nit per pensar que Xavi Hernández tenia raó quan pregonava que aquest equip mancava de jugadors de més pes.
