El Barça va revalidar el primer títol del seu Triplet nacional doblegant de nou el Reial Madrid en aquell país del qual vostè em parla. Aquesta vegada, els blancs es van plantar sense vergonya en bloc baix, demostrant fortalesa i capacitat de reacció davant el govern i la pegada blaugrana. Però la realitat és que podrien haver-se endut cinc gols més facturats a la maleta de tornada, igual que el gener passat. L'equip de Flick va moure la pilota amb atenció, va desplegar un futbol caut al qual si de cas li va faltar una mica de verí en els instants decisius, i és just campió com ho va ser a l'última final de la Copa del Rei, de tota manera més emocionant que aquesta. Malgrat les fabulacions cavernàries sobre el resultat d'octubre, de nou el millor blanc va ser Courtois i el millor culer, Raphinha. Aquest és el veritable conte de les Mil i Una Nits de Clàssic des que un alemany corpulent i un brasiler escanyolit van crear una inesperada i lluminosa aliança per campionar sense complexos.
A banda de l'olímpic capità blaugrana, entestat que la FIFA i no pocs barcelonistes es morin de vergonya per dubtar d'ell a base de marcar dos gols, donar dues assistències o combinar ambdós registres en tots els partits, el potser no gaire transcendent però sens dubte bell supertrofeu reflecteix l'esperit de Fermín, decisiu en la pressió alta quan més importava, amb el partit fresc. També la pedagogia de Lewandowski, qui segueix educant els presumptes millors centrals, migcentres i porters del món amb la seva parsimònia de catedràtic del gol. L'audàcia d'Eric García, noi senzill de dia, justicier emmascarat de nit. El virtuosisme de Pedri, únic jugador del Barça capaç d'executar la partitura de manera sublim en tots i cadascun dels 'tempos'. I el magnetisme de Joan Garcia, els guants del qual atreuen tant la pilota com el petroli als presidents estatunidencs.
Però, per sobre de tots, m'agradaria destacar el partit de Lamine Yamal. Perquè va ser molt, molt difícil per a ell des del principi. Va trobar en Carreras un lateral inspirat, que li va guanyar la partida a l'obertura de l'encontre i el va deixar sense ritme, atabalat, decidint a l'atzar. Però va insistir a encarar-lo, a buscar una i altra vegada el gos de presa per dins i per fora per posar-li la corretja. Amb poc èxit però inassequible al desànim i comprometent constantment Camavinga en les ajudes. Malgrat les seves tribulacions, va estar a punt de marcar un gol a la segona part que hauria tingut gust de revenja. I va acabar el partit com ho fan els extrems estrella des que el futbol és futbol: facilitant triangulacions, rebent travetes i aturant el rellotge.
Menció a part mereix l'arbitratge de Munuera, que no va dubtar a permetre una col·lecció d'entrades madridistes sense més càstig que una xerradeta. També va decretar sengles prolongacions quilomètriques amb el Madrid per darrere al marcador, una de les quals va acomodar el segon empat de la nit. I, en general, va veure tots els grisos d'un blanc immaculat. Vaja, tot el que se li va exigir a la siciliana després d'expulsar un diumenge qualsevol el pobre Bellingham per ser ell mateix, un dolç xicot de barri que va amb el cor a la mà i et diu 'fuck off!', sí, però sempre des del respecte i l'afecte. En qualsevol cas: ni per aquestes, nois. Les finals no es juguen, es guanyen, no era així? Doncs com diria el Gran Wyoming, "acoqui" i fins la pròxima.
Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana