Notícies relacionades
- Amenaça de tancament de l'RCDE Stadium pel llançament d'ampolles als jugadors del Barça
- Les tres estrelles del vestidor del Barça rendides davant l'exhibició de Joan García: "És increïble, un porteràs"
- El nou líder silenciós del Barça: el futbolista que calma Hansi Flick i salva els seus companys
- Les cinc joies del Barça B que encisen Flick al Johan Cruyff: reclamen a crits una oportunitat al primer equip
L'any 2026 comença implacable, deixant clar que era més fàcil veure els Estats Units envair Veneçuela que l'Espanyol de Manolo guanyar un derbi al Barça de Hansi Flick. Fa molta tendresa la capacitat dels pericos per autoconvèncer-se que el futbol els deu no se sap ben bé què només perquè el Barça els va fitxar el porter i, en gran part gràcies als diners de la clàusula, s'han pogut permetre un equip que fa tres passades seguides per primera vegada en aquesta dècada. Ai, si fos tan fàcil aquesta història... El resultat del partit, amb recital de Joan Garcia sota pals i Fermín catapultant el triomf del Barça contra l'RCDE per enèsima vegada des d'Infantils, no es pot qualificar de sorpresa llevat que un sigui extremadament crèdul i vulnerable a la propaganda reaccionària.
En qualsevol cas, resulta grotesc que, per censurar el llançament d'ampolles des de la graderia més silvestre del futbol espanyol després del segon gol blaugrana, el realitzador del partit tingués el pèssim gust d'exposar el plor desesperat d'un petit seguidor blanc-i-blau que, malauradament per a ell, va tastar aquest dissabte el primer glop de l'amarga vida futbolística que l'espera. Una abraçada sincera a aquest periquito: que no deixi d'escriure la carta als Reis Mags ni de creure que presenciarà al seu estadi una victòria del seu equip contra l'odiós rival. Fins i tot sabent que en una de les dues instàncies li caurà carbó gairebé, gairebé segur any rere any, l'important és mantenir la il·lusió.
Hi ha poques pel·lícules nadalenques que m'emocionin tant com 'La Jungla de Cristal'. Per això m'omple especialment haver-la revisitat no una sinó dues vegades aquestes festes. La primera, contemplant des del sofà de casa com el pobre Bruce Willis s'arrossegava pels racons de l'edifici Nakatomi, i la segona aquest mateix dissabte, des del precís minut en què Joan Garcia, egregi trasllat de John McClane, va llançar Gerard Martín contra un rival per neutralitzar la primera gran ocasió de perill espanyolista. Com a heroic colofó a una nit de supervivència al límit, la paràbola de Dani Olmo que va viatjar cap a l'escaire de Dmitrovic ho va fer igual que Hans Grüber queia des del pis trenta: a càmera lenta, permetent-nos gaudir fotograma a fotograma de com el rostre del malvat es desencaja en comprendre que ha arribat l'hora de pagar el preu alt de la seva derrota. Yipi-kai-yei.
Acabats ja els crèdits al ritme de 'Let it snow', és hora de pensar en tortells i cavalcades. Perquè malgrat la permanent cara d'agre dels seus entrenadors (els trien així expressament?), el gastat tòpic de l'greuge perpetu, l'odi en conserva i sense caducitat contra tot allò blaugrana, els mig somriures còmplices des de la caverna madridista i les tan treballades com futils gamberrades adolescents en marquesines d'autobús, la veritat és que aquest rival del Barça no dona per a més. Que passi el següent.
P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana
