En defensa pròpia

Entre tauletes de torró cada cop més petites i la gala d’aquells premis que només existeixen perquè Cristiano en guanyi algun cada any, els companys de Mundo Deportivo van trencar amb la garreperia típica de la segona setmana de Nadal publicant un dossier sobre el cas Negreira que inclou el que molts barcelonistes demanaven sovint però també els feia una mica de mandra recopilar: 100 partits amb errors arbitrals a favor del Madrid i en contra del Barça que van tenir lloc durant l’època investigada. El contingut sembla suggerit al mitjà, amb un criteri excel·lent, des del mateix club blaugrana. I és una oportuna cota de malla contra les mossegades de Florentino, sempre disposat a esvalotar el pati de butaques quan el seu equip no aconsegueix ni interpretar mig sainet sobre l’escenari descolorit del Bernabéu.

És molt difícil pronosticar què acabarà concloent la sentència, encara que sens dubte la corrupció esportiva sembla molt menys evident que l’administració deslleial. Amb tot, resulta diàfan que els pagaments a un vicepresident arbitral, siguin per informes de més o menys qualitat o simplement amb la intenció de defensar interessos particulars davant l’estament, són una llaminadura per a qualsevol disposat a desacreditar la implacable hegemonia que el Barça va imposar en el futbol espanyol del 2009 al 2018. Tanmateix, sorprèn que el Madrid hagi passat de la falsa solemnitat i la pluja fina eficient de la seva infanteria mediàtica a una posició institucional de víctima principal en un cas on, de moment, les proves estan molt per sota del relat.

Per ser creïble, al Madrid li sobren títols i partits remuntats a cop de xiulet i li falta memòria. Fins i tot al camp del modest Talavera els corejaven fa un parell de setmanes el "així, així, així guanya el Madrid", l’únic càntic veritablement universal del futbol patrio des de temps immemorials. És difícil d’entendre per què el club blanc creu ara que li convé endinsar-se a la pista central del judici de l’opinió pública, perquè convèncer-la que el Barça de Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué i Busquets, el mateix que "va ajudar" Casillas a guanyar dues Eurocopes i un Mundial, no era tan bo serà gairebé tan difícil com fer-los oblidar què significa que vingui el Reial Madrid a l’estadi de la teva ciutat, per no parlar ja de visitar el seu.

Paradoxalment, com més es presenta el Madrid com a perjudicat, més cara d’abusananos se li posa que tants i tants aficionats reconeixen entre els seus records més amargs de la infància. I més senzill resulta articular una explicació que potser no exonera però sí disculpa el Barça en tot aquest assumpte: Negreira es va convertir en lobbista blaugrana previ pagament, com tots els lobbistes, perquè presumptament Joan Gaspart i la seva junta van considerar que havien d’intentar algun moviment que, vistos els termes de la causa judicial, només es pot qualificar d’autodefensa. Les directives que van seguir es van acomodar a l’estratègia perquè un sap més o menys quins beneficis li pot donar el pagament a un lobbista, però mai arriba a preveure els perjudicis de deixar de pagar-li. I, en un moment donat, a Negreira li van començar a arribar més euros que de costum perquè hi havia gent al club i els seus voltants interessada que aquests diners acabessin volatilitzats. I només hi ha una cosa millor per aconseguir aquest objectiu que tenir a la nòmina un comissionista: tenir un comissionista d’amagat. 

P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana