Molt repartit

El Barça va resoldre el seu darrer partit de 2025, any futurista com pocs, amb una victòria a la Ceràmica, engendre arquitectònic molt propi d'una distopia cyberpunk però on, d'altra banda, es practica amb regularitat força bon futbol. El partit va ser tens i esmolat com una corda de piano fins que, pres per l'excitació d'enfrontar-se al millor regatejador del planeta, Renato Veiga va picar el bitllet a Lamine Yamal amb un ímpetu temerari. Alberola Rojas, qui pel que sembla és cosí germà de Negreira per part de pare o una cosa així, ja no arribo a seguir el que s'inventen aquests beneits, el va enviar al vestidor a observar el rostre del seu fracàs en el reflex deformat dels rajols de Porcelanosa.

Com que la cosa ja anava 0-1, fruit d'un penal clar a Raphinha transformat per ell mateix, i els defenses del Barça van reduir dràsticament el nombre d'errors que havien comès en la primera mitja hora de partit, als del ploraner Marcelino, permanent vídua enlutada del futbol, se'ls va fer la sobretaula llarga com un vetllatori. Com que no hi havia Pedri disponible, el sempre ortodox Flick va tenir la prudència d'alinear des del principi a Ferran, Rapha i Fermín, la Santíssima Trinitat de la pressió després de pèrdua. En bona part gràcies a això els blaugranes van compensar una mica els disbarats de l'incomprensible De Jong, l'únic capità de la història del Barça que juga el 95% del temps com si ho fes en un altre equip. I també van aconseguir alliberar Lamine perquè, un cop recuperat del cop al turmell, donés frescor a un atac que no va ser precisament brillant a les zones de rematada.

Irònicament, no hi va haver exemple més palmari d'aquesta inoperància que el segon gol del Barça, un grotesc carrusel de passades al no-res i rematades paralímpiques que només va acabar al fons de la xarxa groga perquè Lamine, sempre molt dotat per al pensament lateral, va comprendre de sobte que, com que a futbol onze no en feien cap dins l'àrea, era millor intentar una jugada de futbol sala. A partir d'aquí es va poder donar l'assumpte per finiquitat, amb l'excepció d'un parell de aturades felines de Joan García, qui té el magnífic costum d'acabar els partits amb la porteria a zero.

Malgrat els sempre raonables dubtes de Diego Torres sobre el seu rendiment com a blaugrana, el fitxatge de Joan s'està confirmant com just el que li feia falta a un Barcelona que tancarà el seu any natural amb més gols sense Leo Messi a la plantilla. Premi repartit íntegrament a l'administració de Hans Dieter Flick i molt repartit entre futbolistes com Lewandowski i els mateixos Ferran i Raphinha, que ja ha servit per tapar forats a la vitrina de trofeus i el que et rondaré, dunkelhaarig. Però no pateixi, amic madridista: l'important és tenir salut. 

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana