El segonador d'Olmo

Va passar al març de 2018, un diumenge d'eleccions a Itàlia. Passava la tarda a Roma veient un Barça-Atlètic de Lliga juntament amb un grup de periodistes amics en una cafeteria del Trastevere. Després d'una possessió llarga i afilada dels blaugranes, Iniesta, Busquets i Messi van intentar una triangulació a la banda que va acabar en no res. El Leo la va donar una mica llarga en la passada decisiva a l'esquena del rival i l'Andresito i jo vam dir 'agh' alhora mentre estiràvem la cama sense possibilitat d'arribar a la pilota: ell sobre la gespa del Camp Nou i jo per sota la taula. A més, apartant una mica amb el braç el meu espresso doppio i el meu tiramisú a mig acabar, em vaig atrevir a comentar en veu alta "abans, l'hi havia d'haver donat abans". En aquell moment, un dels meus acompanyants, un formidable redactor en cap suec, soci del Goteborg i inexplicable tifós de l'Inter, em va etzibar: "Escolta, saps que probablement això han estat els dos millors minuts de futbol que he vist en tota la meva vida? I a sobre et queixes! Quina poca vergonya!".

No vaig poder fer altra cosa que donar la raó al bo d'Henrik, i des de llavors intento tenir present que el meu judici futbolístic, com el de bona part del barcelonisme, va quedar esbiaixat per sempre després de viure com a normalitat la colossal dècada de prodigis que un grapat de jugadors històrics ens van regalar. Si durant un temps fins i tot li exigia per aquells bars del món a Messi (sí, a Messi) millorar el seu 'timing' en la passada, com puc estar segur que la meva valoració de qualsevol futbolista del Barça a partir de llavors no parteix des d'una exigència que frega el deliri? Un dels camins que més sovint transito per no reduir les crítiques a l'absurd és valorar l'encaix del jugador en el conjunt, lògicament canviant segons canvia la plantilla, per sobre de la seva qualitat o rendiment en el buit. Es tracta de buscar patrons en les interaccions amb els seus companys que acabin cristal·litzant com una llista argumentable de vicis i virtuts.

Una bona manera de comprovar que un d'aquests patrons porta a una conclusió pertinent i no arbitrària és detectar-los fins i tot quan l'actuació individual del jugador és brillant. Per això veig oportú parlar de com Dani Olmo, autor de dos gols aquest dissabte en la victòria del Barça contra l'Alabès, sembla prendre pitjors decisions com més temps té per pensar en la jugada. A aquestes alçades no crec que es pugui interpretar com un tret conjuntural, fruit de l'adaptació a l'equip, sinó més aviat com a part integral del seu futbol. Sempre hi ha hagut futbolistes especialment dotats per a la primera passada i els espais reduïts... però també és cert que la majoria són davanters, no migcampistes. Resta per veure si aquesta necessitat d'immediatesa és compatible amb ser migcentre o interior al Barcelona de Flick. Però, vist el que hem vist, jo diria que no hi ajuda. 

Per descomptat, segueix sent just honorar Dani pel seu compromís de tornar al Barça quan ni tan sols tenia assegurada la inscripció a l'equip. I les lesions que ha patit són en la seva major part fruit de la mala sort, exactament igual que les de qualsevol altre. Però tots aquests intents de túnel que sobren, aquests passis profunds que es queden curts, tots aquests controls dins l'àrea i aquests xuts centrats als quals ja ens ha acostumat l'allunyen més i més de l'onze a cada partit, llevat d'infermeria plena. Especialment, quan coincideix al costat de Pedri o Fermín, que el deixen en evidència constantment. A més, en aquest Barcelona el rol de mig displicent, que mai accelera la pilota i sempre fa un driblatge de més, ja el compleix a la perfecció Frenkie de Jong. Llavors Olmo resulta redundant. Potser som nosaltres qui l'havíem entès malament, i resulta que cada vegada que fa com si es senyalés el rellotge després de marcar un gol assenyala exclusivament el segonador, com volent dir-nos que la resta de dimensions temporals del partit se li fan eternes. Vist així, i sabent que el primer toc és virtut d'arribador, seria una bogeria provar-lo de fals '9' en la propera absència de Lewandowski, rivals no massa exigents pel mig? Potser sí, però sembla aviat per descartar un futbolista amb tant potencial. Si amb Dembélé van aguantar sis anys i amb Frenkie van camí dels set...

P. D. Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana