L'espera s'ha acabat, i cal posar molt amunt a la llista de mèrits de Laporta en la seva segona etapa al capdavant del Barça no només la construcció del nou Camp Nou, massa vegades ajornada, sinó també la de l'equip que el va consagrar en la seva reobertura de dissabte com a temple de victòries i golejades. És il·lusionant abandonar l'antic estadi com a campió de Lliga (de fet, amb les sis seccions professionals del club aixecant el títol nacional) i, més de dos anys després, tornar al nou no només en les mateixes condicions sinó encara millors: campió del triplet domèstic, ple de rutilants promeses criades a la Masia i amb un projecte futbolístic d'extraordinària consistència. Molt superior al d'aquell meritori primer Barça de Xavi que va abaixar el teló a l'antic coliseu blaugrana allà pel maig de 2023.
Convertir un partit assenyalat en un esdeveniment emotiu resulta relativament senzill, així d'enganxada porta sempre l'aficionat la piloteta al cor. Però rubricar l'efemèride amb tant lluïment davant un rival extramotiviat és un evident signe de grandesa. Malgrat les baixes i les reestructuracions, el Barça va celebrar la tornada a casa amb un concert simfònic, i va rebentar els timpans d'un Athletic entestat a vulgaritzar la seva història fora del camp a base d'alimentar ridículs antagonismes en nom de no se sap quin benefici. La crua realitat és que els de Flick segueixen a anys llum dels de Valverde tant en llegat com en present, que el seu no és filosofia sinó faula, com saben a les expoliades pedreres en 300 quilòmetres a la rodona de Bilbao, que el Barça ha fitxat i fitxarà tants jugadors rojiblancs com li interessin, sempre que tinguin la qualitat i l'ambició suficients per vestir de blaugrana, i que força barata els ha sortit la seva primera visita a l'única i veritable Catedral del futbol. Tot la resta, miau, marraka miau.
Des del xiulet inicial, el Barcelona es va lliurar sense vacil·lacions a la pressió, l'astúcia i el vertigen. Ja es va intuir a Balaídos que l'equip havia acordat refugiar-se de nou en la disciplina tàctica, i aquesta va ser també la palanca que va utilitzar per aclaparar l'Athletic en la tornada a casa. Resulta evident que, potser amb l'excepció de Ronald Araújo, la línia alta no és un problema per als defenses blaugrana sempre que una majoria de jugadors s'esforcin per acompanyar en la pressió després de pèrdua aquells que no la negocien mai, com Fermín o Ferran. Per a tot la resta, orientar la sortida de pilota per la dreta i llançar desmarcatges de ruptura a la banda oposada converteix Lamine en motor i catapulta d'un equip tirànic.
Amb la reincorporació de Joan Garcia i una versió retro de Lewandowski que no para d'inventar camins cap al gol, és a dir, complint fil per randa la vella llei futbolera que l'equip amb el millor porter i el millor davanter gairebé sempre és el millor, el Barça de Flick ha recuperat la seva essència: solucions senzilles a problemes complexos. El resultat és un joc emocionant que escurça encara més la distància entre la graderia i l'equip. I això és just el que necessita el barcelonisme: reagrupar-se als seus quartels d'hivern, oblidar la muntanya de l'exili i sentir la fredor i el desemparament d'un sol cim: el d'un lideratge cada cop més proper.
P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana
