Notícies relacionades
- La rajada descomunal de Vinicius contra Xabi Alonso en el clàssic: substituït i directe a la vestidor
- El Barça és un colador en defensa: tres gols i un penal anul·lats al Reial Madrid
- Més tensió que futbol en un clàssic que va acabar en baralla: guanya el Reial Madrid amb patiment final i es posa més líder
- Així va ser la trifulga final del clàssic: provocacions a Lamine Yamal i calentó amb Raphinha
Ja es pot dir: es va equivocar Lamine Yamal escalfant el primer Clàssic de La Lliga sabent, com havia de saber, que no tenia els abductors per exhibicions de desbordament. Segur que les facturetes de milions de madridistes rabiosos, inclosos diversos futbolistes blancs, rellisquen per la seva pell caboira. Però aquest còctel de soroll i fúria en la prèvia del partit va ser de nou aquesta mena de grotesca gasolina que impulsa al Madrid quan no té migcampista decent per menjar-se. Com el 10 del Barça i uns quants més no podien amb les botes, Pedri, Frenkie i els laterals blaugranes van intentar aplicar-se en la pausa per entumir l'adversari, amb Cubarsí i Éric com a aliats per intentar la ruptura de línies. Un exercici que es va tornar plomís sense el vertigen de Raphinha ni la participació d'un Lewandowski que fes ballar al novell Huijsen.
Soto Grado i Bellingham, els millors blancs ahir, van remoure la caldera del Bernabéu amb parsimònia. I Mbappé, a qui la veritat és que dóna gust veure'l en un camp de futbol, va encertar gairebé tot el que li va caure a prop de les botes. Tanmateix, amb això no els va donar als blancs més que per un 2-1 rampló i acalambrat perquè el Barça segueix tenint porter --gràcies, Tek, a casa nostra sempre tindràs un sofà còmode i una capsa de Marlboro-- i perquè, tot i els auguris, la trampa del fora de joc no està tan demodé com la pinten.
El partit va acabar d'inclinar-se cap al costat local en alguns duels individuals. Contra Valverde, Rashford no va gaudir del recurs de la superioritat física que sol aplicar tan bé contra els laterals contraris. Ferran Torres mai va saber per on li venia Militao. I Carreras va acudir àvid al cruixir del púbis de Lamine com Pointer en sentir l'esfondrament de la perdiu. Més de mitja hora van trigar els de Flick a disparar a porteria, confirmant que els presagis per al partidàs menys decisiu de la temporada eren regulars com a molt.
El Barça no surt reforçat d'aquesta derrota, evidentment. Però la veritat és que tampoc debilitat, ja que ja va comparèixer així ahir a la tarda a la entranyable i ruinosa llauna de sardines de La Castellana. Tot i que els decibels en la celebració espontània que els jugadors blancs van iniciar sobre el gespa segurament van superar els del tumultuós fandom de Taylor Swift, la victòria del Madrid, al capdavall, va ser per la mínima i sense demostrar cap recurs que no presentessin ja en els quatre Clàssics de la passada temporada. Llavors van haver d'anar fins a 16 vegades a treure de centre. Ahir, només una. Però, a poc que recuperi efectius i confiança, en aquesta columna estem segurs que el Barça millorarà aquest rècord. Arrieritos som, Carvajal. Sempre vas tenir mala rima.
P. D. Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial
