La gran mentida de l'Espanyol i el traspàs de Joan García: el paral·lelisme inexistent amb la traïdoria de Luis Figo al Barça

Joan Collet, expresident de l'RCD Espanyol, va carregar contra l'afició del Barça en els dies previs al derbi català. Els culers defensen Joan García del linxament patit a les xarxes socials pel seu canvi de bàndol a Barcelona. "Els que s'estranyen pel que ha passat amb Joan García són els mateixos que van avalar tot el que va passar amb Figo", va criticar l'exdirigent blanc-i-blau davant dels mitjans a la gala del 125è aniversari del club perico. 

L'entrenador de l'equip blanc-i-blau, Manolo González, també ha entrat al drap en roda de premsa en els mateixos termes sobre les hipotètiques hostilitats en el retrobament amb Joan: "Lliçons de comportament, no. Si us plau. Ho dic perquè jo tinc molts amics del Barça que quan va venir Luis Figo al Camp Nou, crec que no estan en condicions de donar lliçons a ningú". Una comparació i una visió distorsionades de la realitat. El fitxatge del porter de Sallent pel FC Barcelona té més diferències que similituds amb el traspàs de l'estrella portuguesa, que va agreujar encara més la tensa rivalitat entre Barça i Reial Madrid. 

Sopar decisiu

En primer lloc, les negociacions amb el nou inquilí de la porteria barcelonista es van dur a terme amb normalitat, després d'un interès avançat per Culemanía. En primer lloc, Joan va ajornar la decisió del seu futur a la certificació de la permanència de l'Espanyol, que va haver d'esperar fins a l'última jornada. Un cop acabada la temporada, Deco i Bojan Krkic, representants de la direcció esportiva culer, van organitzar un sopar amb el jugador, la seva parella i el seu agent Juanma López a la capital catalana.

El porter de 24 anys va sortir il·lusionat de l'àpat, però no va ser fins a una segona reunió amb els seus agents i la seva família que va donar el sí vull definitiu. Des de la Premier League, pujaven fort el Newcastle United i el Manchester City. Fins i tot el Reial Madrid, a la Lliga espanyola, seguia els seus passos. A l'Espanyol advocaven perquè la seva estrella marxés al Santiago Bernabéu.

Joan mai no va negar que fitxaria pel gran rival barceloní, tot i una foto publicada amb un petó a l'escut que posteriorment esborraria. A finals de maig, simplement va afirmar que valoraria el seu futur amb la seva família: "Estic molt tranquil, sigui el que sigui que decideixi, ho pensaré molt amb la meva gent i escolliré el millor per a mi, segur que serà així". L'advocat Ramón Valencia, de Crowe Global, en representació de l'agència Niagara Sports, va dipositar els 26,3 milions d'euros corresponents a la seva clàusula de rescissió a la seu de la Lliga. 

El farol de Futre

En canvi, Luis Figo va arribar a afirmar en una entrevista amb Diario Sport que no marxaria del Barça, just el mateix estiu de la seva sortida, l'any 2000. Realment, l'astre portuguès no volia abandonar el club blaugrana. Aquell traspàs es va gestar fruit de diversos enganys i estratagemes. Per començar, Florentino Pérez, aleshores candidat a les eleccions del Reial Madrid, va manifestar a la llegenda de l'Atleti Paulo Futre, intermediari de jugadors en aquell moment, la seva intenció de portar l'ídol barcelonista al Santiago Bernabéu. El president de la constructora ACS necessitava donar un cop d'efecte al mercat per vèncer el favorit de les eleccions merengues: Lorenzo Sanz. 

Davant del futur president madridista, Futre va trucar a Jose Veiga, representant del jugador, tal com relata al documental El caso Figo, però es va trobar amb la negativa: "Em va penjar dient que era impossible". Amb això, es va inventar una mentida per convèncer Florentino: "Vaig fer veure que seguia parlant amb ell i aquells 30 segons mentre pensava què dirien van ser claus. Vaig deixar el mòbil i li vaig dir a Florentino que volia 10 milions en comissions. Me'n va oferir sis".

El preacord de la discòrdia

L'aspirant a la presidència estava disposat a desemborsar els 60 milions de la clàusula (10.000 milions de pessetes), quantitat mai pagada per un jugador fins aleshores. Figo ni tan sols creia que s'imposaria als comicis. Simplement, aquell acostament li havia de servir com a carta per avançar en les negociacions per a la seva renovació estancades. 

Suposadament, Veiga hauria signat una clàusula de preacord amb Florentino sense el coneixement de l'icònic migcampista, tot i que Veiga va assegurar al documental que ho havia consultat amb el jugador: "Li vaig preguntar, 'Luis, puc signar-ho?', i va dir 'pots'". L'estiu va avançar enmig d'informacions contradictòries, i Veiga i Futre van viatjar a Sardenya per persuadir Figo de canviar-se a l'etern rival. 

El periodista José Ramón de la Morena va informar que el migcampista o el seu entorn havien d'abonar 30 milions d'euros de compensació al club si finalment no fitxava pel Madrid. Aquella clàusula va precipitar una altra reunió amb Florentino a Lisboa que va decantar la balança de la seva traïdoria. Figo no va arribar a signar el precontracte, i es va veure pràcticament obligat al seu traspàs. Al llargmetratge, l'estrella d'Almada va assenyalar el nou president del Barça, Joan Gaspart, com a culpable de la seva marxa: "Em va tractar com si no fos ningú". El seu contracte acabava el 2002, i per això la junta directiva no tenia pressa per renovar-lo. 

Terratrèmol al Camp Nou

Aquella història d'enganys va caure com una punyalada a l'esquena a l'afició barcelonista. Al Camp Nou es va aixecar una revolta social que va culminar amb la icònica imatge del cap de porc llançat sobre la gespa el dia del retorn de Figo a Les Corts. Les formes, l'entitat d'una estrella mundial i la rivalitat aferrissada amb el Madrid van obrir una ferida profunda en el barcelonisme que ni tan sols s'ha tancat actualment. Barcelona cremava. Fins i tot els immobles i el restaurant japonès del jugador a la Ciutat Comtal patien desperfectes i el llançament d'ous i altres objectes.

Malgrat l'animadversió de certs sectors de l'afició espanyolista envers el Barça i viceversa, la tensió del derbi català no s'equipara amb els clàssics. Tampoc, la repercussió social del fitxatge més car de la història l'any 2000, que va significar la jugada mestra electoral de Florentino per capgirar la truita. El nou president madridista s'havia endut el jugador més preuat del màxim rival.

En el cas de Joan García, fins i tot el terme traïdoria resulta agosarat. Nombrosos jugadors, especialment en el bàsquet, canvien el Barça pel Joventut de Badalona simplement, per comoditat geogràfica. Sense necessitat d'enganys ni tripijocs i, per damunt de tot, amb respecte cap al seu exequip.