“La pluja a Sevilla és una meravella”, deien a My fair lady. No els faltava raó als guionistes, perquè a la capital andalusa fa tanta calor bona part de l'any, que la pluja, sí, és una sorpresa inversemblant. Ara fa dies que es produeix tal meravella. Però tothom explica la fira segons li va. A mi em va agafar la pluja a Sevilla i em va proporcionar un refredat fenomenal.
Dos dies després, en sortir, encara xacrat tirant a malament, al carrer, a qui em trobo al pont de Triana sinó a Carlos Mármol, meditatiu, sota un paraigua, fumant un puro? Vaig aprofitar per convocar-lo a aquest joc de cada diumenge, on demano a alguna persona culturalment rellevant que triï una obra d'art contemporani que li agradaria tenir a casa seva o contemplar-la sempre que li vingués de gust, i que ens expliqui el motiu de la seva preferència.
Com el lector ja sap el que fa, potser està de més assenyalar que Carlos Mármol (Sevilla, 1971), al marge de les seves aportacions a Crónica Global i a Letra Global, suplement del qual va ser creador i n'és el coordinador, és un dels periodistes de referència a la premsa espanyola, i no només en temes culturals, un Stajanov des de La Vanguardia a El Mundo passant per Revista de Occidente, The Objective, La Lectura, i altres mitjans.
Sempre sòlid, ponderat, informat exposant el tema amb detall i sense estalviar informació… i sovint divertit, el veig com un dels últims de Filipines, exemplar d'una espècie professional en extinció.
Bé, allà al pont de Triana, va improvisar la seva elecció:
“Mira, podria parlar de moltes obres que m'encanten, però ara i aquí em decanto per Artefactos de Nicanor Parra.”
'Artefactos' de Nicanor Parra
Em va agradar l'elecció de Parra, l'autodefinit com a “antipoeta”. Vaig intentar recitar-li el seu poema més famós, o un dels seus poemes més famosos, sens dubte dels més reeixits en la seva ingent producció, que és L'home imaginari. El lector, si és aficionat a la poesia, sens dubte el coneix. El poema tracta sobre un home imaginari que viu en una casa imaginària… Tot en la seva vida, començant per ell mateix, és purament imaginari; i acaba així:
“I en les nits de lluna imaginària/ somia amb la dona imaginària/ que li va oferir el seu amor imaginari/ torna a sentir aquell mateix dolor/ aquell mateix plaer imaginari/ i torna a bategar el cor de l'home imaginari.”
Fixeu-vos que les dues úniques paraules que no porten adherit l'adjectiu “imaginari” són cor i dolor. Només cor i dolor són totalment reals. Qui no ho ha sentit així, alguna vegada? Però només un gran poeta o antipoeta podia expressar-ho tan bé. Per cert, que aquesta famosa i breu composició es troba fàcilment a internet, en línia.
Però tornant a en Carlos i a la seva elecció: “Artefactos és un llibre que va sortir el 1972, un híbrid entre poesia i arts plàstiques. En realitat, tant com un llibre és una caixa, amb estampes, textos, postals enginyoses, dibuixades per ell mateix, amb algun aforisme, alguna frase, algun vers escrit….”
Mármol aspira una calada de fum, l'expira, i continua:
“M'entens? No és la qualitat plàstica de Parra el que aquí compta. I m'agrada especialment perquè el que aquí ens dóna és una forma d'art snob, és a dir, sense noblesa. És un art prosaic. A través dels dibuixets, a banda de la relació amb la tradició avantguardista, té el valor de construir art amb coses que no són artístiques. És un art, com et dic, prosaic. Es tracta de construir conceptes i idees a partir de materials de rebuig. M'agrada perquè sempre l'art veritable convida a veure la realitat d'una altra manera, i a més en aquest cas, en el cas de Parra, afegint-hi una cosa fabulosa, que és el sentit de l'humor.”