Ingo Niermann celebra Lin May Saeed

Parla Ingo Niermann, a qui potser alguns barcelonins recordaran per l'actuació al CCCB, fa ja alguns anys, del seu Army of Love, l'exèrcit de l'amor, una iniciativa artística i de curació social, amb la qual pretenia portar els postulats marxistes sobre el repartiment dels béns econòmics i el dret al benestar… fins al terreny sexual, o sensual: l'amor és una necessitat tan peremptòria com el pa. Els més desposseïts tenen dret als béns de la terra, i també al contacte físic amb els altres. Bé, a partir d'aquesta premissa el seu exèrcit de l'amor reclutava “soldats” voluntaris, disposats a facilitar aquest “dret” dels desheretats al contacte, a la tendresa…

Jo definiria l'Ingo com un pensador tan juganer com rigorós de la contemporaneïtat, des dels fenòmens epocals més cridaners fins a la detecció de símptomes tot just perceptibles. És una persona extremadament intel·ligent. El cèlebre arquitecte Rem Koolhaas, amb qui ha col·laborat en diferents projectes, defineix així la seva actitud: “Niermann exhibeix un apetit desbordat per l'especulació intel·lectual. El seu tema és el món i com la suma de les nostres interaccions crea una turbulència interminable (de valors). Amb un equilibri poc comú entre la manca de sentimentalisme i la generositat, parteix de símptomes embrionaris per revelar canvis sistèmics i noves realitats d'un món que altres hem dubtat d'explorar amb la seva lucidesa innocent i, alhora, fèrria”.

Lars Bang Larsen celebra Asger Jorn

Les seves idees, que formula a través de la paradoxa, de la contradicció, de l'argument portat fins a l'extrem absurd, sempre del qüestionament de les idees donades, les exposa Niermann en llibres que amb freqüència publica (en anglès) a l'editorial ara londinenca Sternberg Press. L'últim d'aquests, The Monadic Age, consta de 33 assaigs que exploren com “un nou paradigma d'autosuficiència està a punt de reinventar tots els paràmetres socials: el món està marcat per conflictes cada cop més profunds: entre democràcies i autocràcies, entre polítiques identitàries woke i populistes, entre rics i pobres... així com per l'explotació ambiental contínua i complicacions severes com el canvi climàtic”.

En aquests assaigs --sobre l'ambientalisme, el terrorisme, la geopolítica, l'habitatge, el metavers, la no binarietat, el llenguatge, la caritat, l'eutanàsia, la política identitària, la IA, les taxes de natalitat, la guerra, la religió, el sexe, l'art, etc.-- Niermann postula que, impulsades pels ràpids avenços en l'automatització i la intel·ligència artificial, aquestes múltiples crisis estan a punt de culminar en un nou paradigma d'autosuficiència individual —el monadisme— que posa fi a l'era liberal i obliga a reinventar els paràmetres socials.

He llegit The Monadic Age, comparteixo algunes de les seves tesis, discrepo d'altres, totes em semblen interessants i revulsives. Però no és de la meva opinió del que he de parlar aquí sinó de la seva elecció d'una obra d'art que al nostre convidat d'avui li sembla especialment valuosa. Es tracta d'una reixa d'acer, Sant Jeroni i el lleó, de Lin May Saeed (1973-2023), escultora germano-iraquiana coneguda al seu país sobretot pels seus animals de porexpan.

'Sant Jeroni i el Lleó', obra de Lyn May Saeed

“El tema vital i artístic de la Lin era l'alliberament animal”, diu Niermann. “Aquesta obra en concret deriva, al meu parer, de la mateixa escena de Rogier Van der Weiden sobre la llegenda en què Sant Jeroni extreu una espina de la pota d'un lleó, que, segons la faula i les múltiples representacions plàstiques dels mestres antics, a partir de llavors l'acompanyarà en les seves lectures i meditacions.”

Rogier Van der Weyden: “Sant Jeroni i el lleó”

“Sens dubte, són dues obres molt diferents, però jo faria èmfasi en el fet que a la peça de la Lin el sant i l'animal tenen la mateixa mida, estan en peu d'igualtat. Per a ella estava sempre viva la idea o la fantasia dels animals i els homes vivint junts i pacíficament. Pots considerar que és una idea molt ingènua… i ho és, sens dubte, però ¿com podem voler menys? Ella combatia la crueltat. Si es porta aquest enfocament fins a les últimes conseqüències, s'arriba a les idees del filòsof d'Oxford David Pearce (1959), cofundador de la Transhumanist Association”.

Pearce, m'explica Niermann, proposava transformar la natura i la vida animal i humana de manera que ja no hi hagi violència ni patiment, mitjançant recursos com l'enginyeria genètica, els nanorobots, etcètera: “Perquè no només els humans, també els lleons es facin vegans!”

Ferran Escoda tria Miró i Goday

No conec l'obra de la Lin May Saeed, però he trobat a internet documentació que indica que tot el seu art estava enfocat a una serena militància animalista. Ho explicita en una entrevista de la qual extrec aquest fragment:

P.-- Com a artista i activista, tu defenses una coexistència pacífica entre humans i animals a la Terra. Com seria idealment aquesta coexistència?

R.-- Tindríem un concepte diferent de la llibertat: la llibertat humana acabaria on comença la llibertat animal. Per a mi, una situació ideal significa posar fi a l'ús dels animals. Això implica protegir tant els animals de granja com la fauna salvatge i els hàbitats vegetals. No tinc una bola de vidre, però espero que d'aquí a 40 anys gairebé ningú mengi carn i que el veganisme sigui la norma, encara que probablement les raons per a això variaran.